Una presidència irreal
Semblava que el sainet dels llaços grocs s’acabava. Però onze dies embolicant la troca per acabar obeint no han estat suficients. Toca pancarta sobre la llibertat d’expressió. I és possible que la Junta Electoral Central, per allò que a l’autoritat no se la burla, piqui l’ham. Un episodi patètic que aixeca acta de la impotència d’un independentisme que ha perdut el nord.
Qualsevol partit o organització es pot permetre gestos reivindicatius o de provocació dins de l’exercici de les llibertats bàsiques -i la llibertat inclou la possibilitat de fer el ridícul-. Però el president de la Generalitat, no. ¿De debò el president Torra no té res millor a fer que inventar-se una nova ocurrència cada dia per tornar a obrir el Telenotícies? Alguns veuen en la gesticulació de Torra una certa voluntat d’incorporar-se a la llista dels represaliats, potser per donar sortida digna a una presidència decebedora, que en l’afany de negar la realitat i mantenir viva la creença d’una imminent confrontació amb l’Estat només aconsegueix fer créixer la frustració. En el fons tanta gesticulació té un objectiu principal: la lluita amb ERC per l’hegemonia en l’espai sobiranista, que es dirimirà en tres eleccions consecutives (generals, municipals i europees). Pot ser casualitat, però Torra va fer treure el llaç blanc de Palau una estona després que Aragonès el retirés de la conselleria d’Economia.
El president de la Generalitat hauria de ser l’autoritat que busqués vies integradores per a l’etapa que s’obrirà després de les eleccions i del judici, que desenvolupés una estratègia expansiva, amb capacitat de creixement i aliances, que fes ús de l’autogovern per seguir fent avançar el país. I, en canvi, actua com un cap de grup sectari (i per delegació), perd un aliat històric com és el PNB, manté la ficció d’uns mandats que no existeixen, parla d’una sobirania que avui només és un ens teòric, i fa com si no se sentís concernit pel que pugui passar a les eleccions espanyoles. Tot sumat, una presidència irreal, quan el que cal més que mai és un president fort, amb autoritat per explicar sense por on estem i per implementar polítiques de futur que sumin i no restin. Ni se’l veu ni se l’espera.
