Presoners de la corrupció
El mateix Palau de la Música que va veure la nova albada del catalanisme benestant en plena nit franquista n’ha propiciat el seu amarg ocàs. Aquell 19 de maig del 1960 un jove Pujol hi va debutar com a primer guionista de la política catalana amb un pamflet que voleiava sobre la platea barrejant-se amb el Cant de la Senyera. Contenia frases premonitòries: “El general Franco [...] ha afavorit la corrupció. Sap que un país podrit és fàcil de dominar, que un home compromès per fets de corrupció [...] és un home presoner”. Cap dels que es barallaven amb els socials per agafar-lo podia imaginar llavors que aquella gloriosa institució filharmònica contribuiria a fer presoner de corrupció el seu autor anònim. Perquè sí, els que han entrat aquesta setmana a Brians 2 són Millet, Montull i Osàcar, però si la presó -com l’infern- és un estat de l’esperit, ho pot ser tant o més un despatx al carrer Calàbria.
El franquisme va afavorir la corrupció i la corrupció continua sent part de la seva densa i irrespirable estela. Ja sabem com dominava, des de ben jove, la vida del cap d’estat ungit pel dictador: un rei que -sent-ho- duia maletins a Suïssa. ¿Se n’ha escapat algun dels grans partits de govern del règim del 78? Esperar que no es financin il·legalment és com esperarque els ciclistes professionals no es dopin. Ni el PNB, tan jesuític, està lliure de pecat. No s’han pogut guanyar repetides eleccions ni Tours sense aquest dopatge. Els purs, com Indurain, són només els que encara no han enganxat. Com ha demostrat Pujol, sempre s’és a temps d’enfonsar una reputació.
Però el cert és que només CDC ha quedat destruïda. Podem retreure tant com vulguem a Artur Mas que vegi “irreprotxable” la conducta d’Osàcar. Ell ha plegat -sembla que per sempre- i el seu partit està en plena descomposició. Pujol havia dit que això era millor no remenar-ho perquè si es començava a estirar aquest fil tothom prendria mal. Però mentre l’arbre convergent ha perdut totes les fulles, la rosa del PSOE i la gavina del PP conserven pètals i plomes, i Felip VI aguanta a la Zarzuela.
La corrupció política és una mica com el monument a Colom. Quina estàtua caldrà desballestar després? Quina podrem deixar dreta? ¿Algú no entén que el racisme o el masclisme, com el finançament irregular dels partits, era estructural: era part inseparable de la normalitat? Quins dies van fer campanade classe d’història els de la CUP? ¿Regenerar-se passa per no tenir passat? ltàlia, recordem-ho, va anar estirant el fil i, al final, qui va quedar? Berlusconi. ¿Vol dir això que no cal fer res? No, vol dir que -a més d’empresonar corruptes- hem d’anar canviant una cultura política que ens amara a tots. Des de baix i a poc a poc, que és com sempre es construeix. D’això Pujol en deia fer país, i és potser el país que va fer i l’ètica amb què el volia impregnar -tan incoherentment com vulgueu- el que el manté en l’ostracisme mentre Felipe González no s’avergonyeix de res. El que fa que avui només sigui CDC la que forma part del passat.
