Pressionar el poder judicial?

Soc de les que han mantingut que en la qüestió de Catalunya el PP no va pressionar el poder judicial en les seves decisions. No calia. Crec que sabia prou bé com era la cúpula judicial i com pensava, i en conseqüència també podia intuir quines en serien les reaccions. També penso, però, que mai no va entrar en els seus càlculs que el tribunal d’un altre país pogués respondre de manera diferent del que havien planificat.

Des de la desgraciada sentència de l’Estatut del 2010 el PP ha jugat totes les seves cartes traslladant al poder judicial la responsabilitat d’intervenir en tots els conflictes que es plantejaven; és el que hem anomenat judicialització del Procés. Probablement moltes de les qüestions es podrien haver resolt amb acords polítics, cosa que ens hauria estalviat situacions extremes com les que s’han produït, especialment durant aquest últim any. Però com que no podem tirar enrere en el temps, tampoc no té gaire sentit lamentar-se.

Sempre he dit, també, que la maquinària judicial no és comparable a la política i que un cop es posa en marxa té la seva pròpia dinàmica, que, en general, és difícil de canviar. Malgrat això, seria bo preguntar-se si el fet que el poder judicial sigui independent comporta que no pugui o vulgui ser permeable als esdeveniments i, per tant, que no s’hi pugui exercir certa pressió.

No cal dir que el poder judicial ni es mou per mandats polítics ni està subjecte a principis jeràrquics. En principi, doncs, tal com estableix la Constitució, el jutge és independent, inamovible, responsable i està sotmès únicament a l’imperi de la llei. Però un jutge (o el poder judicial, si ho prefereixen) no és un extraterrestre i, per tant, si bé no ha de ser permeable a determinats esdeveniments o canvis socials, això no significa que visqui fora de la realitat. Així doncs, encara que per exemple determinats mitjans de comunicació, xarxes socials o fins i tot polítics hagin condemnat prèviament una persona, el jutge pot veure’s pressionat o violentat pel fet de prendre una resolució contrària a la voluntat popular i no cedir-hi, i això és precisament la garantia d’un poder judicial independent.

Alhora, però, i encara que no qüestiono que les decisions judicials s’hagin d’acatar, això no significa que no siguin criticables, censurables o fins i tot que sorgeixin moviments de pressió perquè les decisions prenguin un altre rumb. Fixem-nos en el cas de la sentència de la Manada, per exemple: què hauria passat si no hi hagués hagut un fort moviment crític? Sense gaire risc d’equivocar-me, crec que la sentència encara hauria estat més benigna, només cal repassar casos similars i veure’n el resultat. Poso el cas del feminisme com a exemple perquè soc d’una generació en què encara es castigava penalment l’adulteri en les dones (no en els homes, als quals se’ls exigia tenir amistançada). Sense les pressions del moviment feminista, probablement haurien canviat poques coses.

Aquests dies, quan milers de persones demanen la llibertat per als presos i una sentència absolutòria per al seu cas, és evident que expressen la seva opinió amb la intenció d’influir en la decisió de jutges i fiscals. Però no és una pressió il·lícita, sinó la clara expressió d’una cosa que es considera injusta i que en conseqüència es vol canviar.

En primer lloc, en general la presó preventiva es concep com una pena anticipada, de manera que s’ha de limitar tant com es pugui i especialment ha de ser continguda en el temps. Després de gairebé un any de presó preventiva i podent, en ple segle XXI, fer servir altres mitjans menys dolorosos per controlar les persones, és difícilment justificable el manteniment dels presos polítics o dels polítics presos, independentment de com els vulgui qualificar cadascú. Si a més hi afegim que la imputació del delicte de rebel·lió ha estat posada en dubte per molts professionals i recentment també per tribunals d’altres països que entenen que no hi va haver violència, encara és molt més qüestionable que es mantingui la presó preventiva. Amb això no justifico que algunes actuacions no fossin ajustades a dret, però en tot cas no eren constitutives d’un greu delicte en què s’exigeix la violència.

El millor dret penal no és el que busca aplicar el delicte més greu o infligir la pena més dolorosa, sinó el que partint d’una concepció humanista busca un equilibri adequat entre la protecció de la societat i els drets dels delinqüents.

Així doncs, avui no s’hauria de prolongar la presó preventiva, no per pressió popular sinó per criteris de justícia i equitat, i, fins i tot, vistos els esdeveniments recents, potser caldria repensar l’acusació del delicte de rebel·lió. M’agradaria poder defensar que això no és una concessió, una “rebaixa”, una cessió a la pressió popular o un criteri oportunista, sinó una manera de jutjar els fets no només més d’acord amb la realitat existent, sinó també sota la concepció d’una justícia més democràtica i plural, més restaurativa que punitiva.