El prestigi del passat
L’Alfred Granell ha publicat un article a La Vanguardia en el qual hi explica:“Governar respectant les lleis i l’ordre constitucional són dos elements essencials de tot estat de dret. Oblidar-ho atacant fins i tot la monarquia parlamentària que tenim ens treu el prestigi que vàrem tenir en el passat”.
La monarquia té sentit si és exemplar, si pot representar pel seu prestigi l’estat, si tots els ciutadans més enllà de la seva creença i pràctica política li tributen un respecte basat en fets i conductes d’ètica indiscutible i estables en el temps.
La nostra ara no és exemplar. La família reial no arriba al nivell mínim d’honradesa d’una família espanyola mitjana, amb un membre condemnat per corrupció i un altre investigat per la seva conducta amb fets d’ètica reprovable. Si això és cert, ¿com pot la monarquia representar l’Estat i el poble? ¿Té la institució el respecte públic que necessita?
L’amic Granell oblida que el que ell tem ja s’ha produït: el prestigi que vàrem tenir en el passat, un pas sense revenges i amb oblit de la dictadura a la democràcia, avui no es pot defensar. És massa evident que tenim institucions, actituds i conductes que venen del passat dictatorial, que estan vives i actuen amb impunitat a l’interior profund del règim democràtic.
Si la manca d’exemplaritat afecta la més alta magistratura de l’Estat, tenim un problema perquè no es pot respectar un ordre constitucional que no es respecta a si mateix.
Alguns manifesten que Espanya és una democràcia consolidada. Però per ser-ho s’ha de demostrar de manera permanent. La nostra democràcia pot suportar sense ensorrar-se l’expulsió de l’estructura de l’Estat d’aquells que han delinquit i la continuïtat dels que tenen l’ombra del dubte d’haver-se beneficiat de corrupcions properes però se’n poden deslligar públicament i formalment renunciant a qualsevol benefici legal i legítim que els pugui correspondre si estan tacats per la corrupció. Però cal que facin una declaració explícita i pública.
El Watergate no va acabar amb el règim constitucional dels EUA, però va fer renunciar la més alta institució de l’estat coberta de vergonya i deshonor quan es va provar que en va ser la causa i ho va amagar fins que es va demostrar per la via dels fets. La democràcia dels EUA aquell infaust dia es va enfortir.
Canviar, sense un dany polític major, una estructura de l’Estat que té reductes on la manca de democràcia i de contrast d’idees que la nostra societat practica no tenen entrada i, per tant, no són reflex de la ciutadania que han de representar, és possible. Sembla cert que avui la societat és més lliure i democràtica que el règim polític que la governa. Si aquesta distància augmenta, el desgast del règim polític creixerà de manera inexorable i s’erosionarà la legitimitat que de manera inexcusable necessita per governar.
Espanya va veure caure un règim monàrquic, el 1868, per la corrupció desfermada i explícita durant més de quaranta anys. Tothom, la noblesa, la dreta i els liberals, es va posicionar contra la monarquia. Amb el pacte d’Ostende, després del desprestigi d’un rei, Ferran VII, que va trair la institució monàrquica en la figura del seu pare, Carles IV, i va reclamar després el retorn a l’absolutisme traint la primera Constitució liberal espanyola, feta a Cadis el 1812.
Un nou règim monàrquic, originat d’una restauració feta per les armes pel general Martínez Campos, va desaparèixer el 1931 per haver violentat la seva pròpia Constitució amb la dictadura del general Primo de Rivera i haver conduït a una guerra colonial en benefici d’uns pocs i en perjudici de molts, com la Setmana Tràgica del 1909 va fer evident.
En ambdós casos la gota que va fer vessar el got va ser nímia: el 1931 unes eleccions municipals en les quals el règim no estava en qüestió, però que van fer evident que la ciutadania urbana de classe mitjana havia girat l’esquena a una institució que feia retrocedir una societat amb voluntat de progrés i de democràcia.
El temps ha demostrat que l’abdicació del rei fa sis anys es va tancar en fals, i va ser així perquè els fets del passat no explícits llavors han tornat a l’actualitat quan han estat investigats. Que hagi estat una justícia externa a l’Estat qui ho hagi perseguit i fet públic és també un desprestigi per a Espanya. Cal que les mesures que ara es prenguin no tinguin, com va passar llavors, ni carències ni escletxes.
Si no es fan ara les reformes inajornables, si no es distancia la institució dels fets recents, una campanya política menys forta pot qüestionar la legitimitat del règim polític que va tancar el desastre de la Guerra Civil.
Només caldria, per exemple, que s’iniciés una campanya per fer votar en municipis petits i mitjans si la gent vol una monarquia o una república. La consulta no seria vinculant, no seria oficial, podria haver-hi dubtes sobre el cens, votaria probablement no més del 50% de la ciutadania, però donaria probablement una victòria majoritària a la república, una victòria que no seria jurídica però sí política. Si això es fes a dos mil municipis d’Espanya, ¿podria l’Estat negar un plebiscit sobre el règim polític?
Desestabilitzar un règim que té problemes interns seriosos de coherència i integritat és fàcil, ho sabem per l’experiència històrica del 1868 i el 1931.
