El preu del cru i el creixement global
Una de les sorpreses econòmiques del 2015 és que la caiguda de la cotització mundial del petroli no hagi estimulat més el creixement global. Malgrat l’enfonsament de preus -de més de 115 dòlars el barril el juny del 2014 a 45 dòlars a finals de novembre del 2015-, la majoria dels models macroeconòmics indiquen que l’efecte sobre el creixement global va ser inferior al que s’esperava: potser només un 0,5% del PIB mundial.
La bona notícia és que aquest estímul oportú però limitat al creixement s’estendrà probablement més enllà del 2016. La mala notícia, però, és que l’abaratiment del petroli posa més pressió sobre els principals països exportadors.
La caiguda recent del preu del cru és similar a la que va registrar-se entre el 1985 i el 1986 per un augment de l’oferta, quan els països de l’OPEP (liderats per l’Aràbia Saudita) van decidir alliberar producció per recuperar quota de mercat. També es pot comparar a l’enfonsament del 2008 i el 2009 per una demanda inferior després de la crisi financera global.
El xoc del 2014 i el 2015 no és tan fàcil d’analitzar com els dos anteriors, però sembla que en aquest cas les variacions de la demanda i l’oferta hi han influït per igual. Està clar que el tomb de la Xina cap a una política de foment del consum intern va desinflar totes les commodities a escala internacional; per exemple, els metalls com l’or i el coure també van tenir una caiguda abrupta el 2015.
Però un factor que té una influència almenys igual és l’oferta de noves fonts de petroli. La revolució de les fonts no convencionals va permetre augmentar la producció nord-americana de 5 milions de barrils per dia el 2008 a 9,3 milions el 2015. Aquest boom de l’oferta es manté malgrat la caiguda de preus. Les expectatives d’aixecament de sancions a l’Iran també van repercutir en els mercats.
L’abaratiment del petroli és fins a cert punt un joc de suma zero en què els productors perden i els consumidors guanyen. En general, es considera que la caiguda de preus estimula la demanda global perquè els consumidors gasten la major part del guany inesperat, mentre que els productors s’adapten retallant l’estalvi.
La influència dels emergents
Aquesta dinàmica tan diferenciada, però, no ha sigut tan evident el 2015. Una raó és que els països emergents importadors d’energia pesen molt més en l’economia global que no pas als anys 80 i tenen un rol molt més intervencionista en el mercat del petroli que els països avançats. Economies com l’Índia i la Xina estabilitzen el mercat minorista de l’energia mitjançant subsidis estatals per contenir el preu que paguen els consumidors. Quan el petroli es va encarir, els subsidis eren més costosos i molts governs ja buscaven com retallar-los desesperadament. Quan va arribar l’abaratiment, van aprofitar per reduir-los.
En paral·lel, molts exportadors de petroli es veuen obligats a reajustar els seus plans de despeses en un context de caiguda abrupta dels ingressos. Fins i tot l’Aràbia Saudita es va veure afectada (malgrat les seves immenses reserves de cru i financeres) pel creixement veloç de la població i l’augment de la despesa militar lligada als conflictes del Pròxim Orient.
Que l’abaratiment del petroli hagi tingut una incidència tan baixa en el creixement global no ens hauria de sorprendre. La investigació acadèmica assenyala que el petroli no és un motor del cicle econòmic tan independent com es creia abans. Un altre factor que restringeix el creixement és una caiguda abrupta de les inversions al sector energètic. Després d’anys de fort creixement, la inversió mundial de producció i exploració petroliera es va reduir 150.000 milions de dòlars el 2015. En algun moment això es traslladarà als preus però de manera lenta i gradual: als mercats de futurs, el petroli només cotitza a 60 dòlars el barril el 2020.
Per resumir: el 2015 el preu del petroli no va influir tant en el creixement global com s’esperava a principis d’any. A més, l’abundància de reserves i una política macroeconòmica relativament conservadora han permès fins ara a la majoria dels grans productors fer front a enormes pressions fiscals sense caure en crisi. Però l’any que ve pot ser diferent (i no en el bon sentit), especialment per als productors.
