Preus un 43% més cars des de l'arribada de l'euro
BarcelonaL'arribada de l'euro l'any 2000 va comportar molts avantatges per a la Unió Europea i els països membres que van poder assolir els objectius de Maastricht i accedir a la moneda única. D'una banda, va facilitar la lliure circulació de béns i serveis, així com de persones i capitals. Amb uns tipus de canvi fixos i eliminant els costos de canviar divises, resulta més econòmic l'intercanvi dins de la UE i s'eliminen possibles riscos comercials. El fet que l'euro s'adoptés com a moneda única també va comportar el seu enfortiment, ja que va esdevenir una divisa de referència mundial per a les transaccions, com el dòlar.
D'altra banda, però, l'adopció de l'euro també va comportar alguns inconvenients. D'una banda, els països de l'eurozona ja no van poder recórrer a la política monetària, és a dir, a la devaluació de la seva moneda, per corregir els desequilibris econòmics. De l'altra, l'adopció de l'euro va comportar una pujada de preus generalitzada en el pas d'una moneda a l'altra. Així, per exemple, el que abans costava 100 pessetes es va arrodonir a un euro, cosa que suposava que el producte s'havia encarit un 66%.
Els experts coincideixen a atribuir al canvi de divisa un notable increment del cost de la vida, però segons dades d'Eurostat, l'oficina d'estadística de la Unió Europea, l'increment dels preus no ha sigut homogeni a tots els països. A Espanya han pujat un 43%, sis punts per sobre de la mitjana de la UE i 14 punts més que a Alemanya. Aquest fenomen s'atribueix sobretot a les deficiències del sector energètic, que es va privatitzar carregant les despeses a la tarifa i també als preus de l'habitatge i a totes les despeses que hi estan relacionades. A Espanya encara hi ha una gran càrrega de despesa vinculada a la llar i també al lloguer.
La percepció dels treballadors és que els seu salaris no han augmentat com ho ha fet el cost de la vida. Tanmateix, segons Eurostat, el salari net anual d'una persona sense fills a Espanya s'ha incrementat un 50% en els últims 15 anys, set punts més que l'increment dels preus (43%). Aquest diferencial, però, és inferior al de la mitjana de la UE, on des del 2000 els preus han pujat un 37% però els salaris un 46%; i molt inferior al d'Alemanya, on els preus han pujat un 29% i els salaris un 45%.
Un augment dels preus que no vagi acompanyat d'un increment dels sous comporta una pèrdua del poder adquisitiu dels ciutadans i, per tant, un alentiment del consum intern, un dels motors de l'economia d'un país. La situació no millorarà perquè segons el Banc d'Espanya els preus pujaran un 1,7% fins al 2020, a causa sobretot dels costos de l'energia. Sindicats i patronal van tancar un acord al juny que recomanava un augment de com a mínim un 2% dels salaris fixats per conveni fins al 2020. De moment, els convenis només han previst augments de fins a l'1,6% al juny. Si els preus avancen com pronostica el Banc d'Espanya i es compleix amb el pacte salarial, els treballadors podran recuperar com a mínim 3 dècimes de poder adquisitiu, un marge força ajustat per a la recuperació.