El preu dels pisos de lloguer, prohibitiu

BarcelonaCada cop més barcelonins viuen de lloguer i cada cop més visitants venen a Barcelona, i al conjunt de Catalunya, a través de plataformes de lloguer turístic com Airbnb. L'increment de la demanda a causa de la suma d'aquests dos fenomens ha tingut un efecte directe en l'augment dels preus. Els suculents ingressos a través de les plataformes han fet que el parc d'habitatges que no són de compra hagi disminuït. Si a això hi afegim el fet que la crisi ha portat molts antics propietaris a patir desnonaments i, per tant, a haver d'optar pel lloguer, tenim un augment també de la demanda local. Amb més demanda (autòctona i de visitants) i una oferta global que no ha crescut, els preus s'enfilen.

L'Observatori Metropolità de l'Habitatge, en el seu darrer estudi, alerta que només en sis anys (del 2011 al 2017) el nombre de persones que viuen de lloguer a Barcelona ha crescut 5 punts percentuals, passant del 30% al 35% del total. Pel que fa a Airbnb, en dos anys ha experimentat un fort increment dels hostes que ha rebut a Catalunya, dels 1,6 milions del 2016 als 2,4 milions del 2018. L'Observatori, segons el qual el nombre de pisos buits a la capital catalana no són els 88.000 que s'havia dit sinó 10.000, també fa notar que mentre la renda disponible de les famílies ha crescut un 63% entre els anys 2000 i 2018, el preu dels lloguers i de la compravenda s'ha més que doblat: en concret, el lloguer ha pujat una mitjana del 128%; i la compravenda, del 145%. És a dir, que a part del greu fenomen dels desnonaments, moltes famílies clarament s'han empobrit a causa del cost de l'habitatge. De fet, mentre que els barcelonins busquen sobretot pisos a un preu situat entre els 600 i els 800 euros, el mercat n'ofereix sobretot en una forquilla que va dels 1.000 als 1.300 euros. No sembla estrany, doncs, que cada cop costi més llogar-los: podríem ser a les portes d'una bombolla del lloguer. Abans que esclati, seria intel·ligent moderar els preus per evitar problemes per als propietaris i afluixar la pressió sobre els llogaters. Com es pot afavorir que això passi?

De moment, l'existència d'un reduït parc públic d'habitatges de lloguer no permet incidir de debò en el mercat. Només ciutats com Viena ho han aconseguit gràcies a la continuïtat històrica: a la capital austríaca l'administració és la més gran propietària de pisos. En canvi, a Barcelona (i la taca s'escampa) l'escassedat de sol i la timidesa o ineficàcia de les polítiques assajades fins ara –extensió dels anys mínims d'arrendament, regulació dels preus o construcció d'habitatge social de lloguer– no han servit de gaire per revertir la situació. El problema segueix enquistat. La realitat és que els joves no es poden emancipar, tant pels sous que cobren com sobretot per la relació d'aquests sous amb els preus de l'habitatge, i que les famílies en la pràctica s'han empobrit. Els habitants de Barcelona destinen un 40% dels seus ingressos al l'habitatge. Urgeix trobar solucions.