De principis i de símbols

Metge, exconsellera de Justícia i d'InteriorHe afirmat durant molt de temps que, en política catalana, la unilateralitat feia perdre legitimitat en no reconèixer un marc jurídic que s’havia col·laborat a establir. La desobediència als tribunals en qualsevol estat democràtic consolidat té conseqüències, més tard o més d’hora, per als que s’han situat fora de la protecció de l’ordenament jurídic, ja que les lleis atorguen drets però també estableixen deures: no es pot voler només la primera part i negar-se a complir la segona.

Soc plenament conscient que les lleis poden ser injustes i que les modificacions en matèria de dret penal (conseqüències criminals dels actes i règim punitiu a aplicar per l’Estat) han patit la síndrome de la “duresa per la duresa”, sense que en el moment de la seva tramitació es produís el crit d’alerta de les forces progressistes. Ans al contrari, en alguns moments aquestes forces han donat suport a l’enduriment d’aquests preceptes. Ara, en un escenari de substitució d’una dreta extrema per una altra dreta encara més extrema, veiem un comportament de competició entre Cs i el PP, com si es tractés d’unes eleccions municipals a Nova York o a Chicago, on s’entesten a demanar més enduriments de les lleis que afavoreixen tota mena d’abusos cap a les minories -sense que s’hagi demostrat que aquests enduriments hagin disminuït la criminalitat i la violència.

Va ser John Fitzgerald Kennedy qui va acordar -juntament amb el seu germà, Robert (Bob) Kennedy, i els líders de la lluita antisegregacionista com Martin Luther King- la derogació i substitució de les normes que segregaven els americans pel color de la pell. Tot i que unes bales d’inconeguda procedència van fer que les lleis les signés un dels presidents més grisos, Lyndon Johnson, Kennedy havia dit, abans de morir assassinat a Dallas: “Els americans són lliures d’estar en desacord, en profund desacord, amb la llei, però no de desobeir-la. En un govern de lleis i no d’homes, cap home, per molt prominent o poderós que sigui, i cap avalot, per més rebel o tumultuós que sigui, té el dret a desafiar un tribunal de justícia. Si aquest país arribés al punt que qualsevol home o grups d’homes per la força o per l’amenaça de la força pogués desafiar les sentències dels nostres tribunals i la nostra Constitució, llavors cap llei estaria lliure de dubte, cap jutge estaria segur, cap ciutadà estaria lliure de perill de les intencions dels seus veïns”.

És bo tenir presents aquests principis per poder assegurar de manera reflexiva que qualificar de rebel·lió la conducta del govern de Catalunya i la presidència del Parlament està fora de tota mesura, és inoportú i jurídicament vulnerable. L’escrit de processament dels dirigents catalans és una mostra de la línia preocupant d’expansió del dret penal d’enduriment progressiu (que no progressista) com a formula per resoldre conflictes. Aquesta forma expansiva del dret penal a vegades oblida els principis constitucionals de legalitat i presumpció d’innocència, i la seva acció expansiva és el que fa que les comparacions amb sublevacions de caràcter militar o l’analogia amb els fets del 23-F del 1981 esdevinguin grotesques.

En el llenguatge jurídic i polític del nostre estat, els costa molt mencionar la insurrecció, la rebel·lió de l’anomenat “ alzamiento ”. No han trobat el moment de condemnar-lo i situar-lo en l’arxiu de la història rehabilitant-ne les víctimes, però ara abusen una vegada i una altra d’aquest concepte.

D’aquí que tot el procés judicial esdevingui desmesuradament dolorós i impietós, i que, competint, dos partits de dreta extrema -incapaços d’abordar una resposta política que hauria de ser agosarada, valenta, trencadora de la tradició negacionista pel que fa a la realitat nacional catalana- prefereixin aquesta acció dels tribunals. Això contribueix a l’antipedagogia que s’ha instal·lat en molts discursos de responsables polítics de tots colors: els tribunals només són justos si em donen la raó, només m’interessen quan em són favorables. És impossible fer pedagogia instal·lats en aquesta barca tan inestable, tan poc sòlida.

Acostumats com estem a emmirallar-nos en altres processos viscuts en estats de tradició política i jurídica distinta, hem mirat sempre l’actuació del Regne Unit cap a Escòcia i no ho hem fet mai cap a Irlanda. A Irlanda, després de tres intents d’aprovar un estatut d’autonomia (1886, 1893, 1912), els Fets de Pasqua del 1916 i sobretot la repressió posterior van tenir un efecte accelerador de la independència del 1921.

Els revoltats de la setmana de Pasqua del 1916 eren una minoria violenta que no representaven quasi ningú i que eren considerats bojos pels seus contemporanis, com ens recordava l’historiador Joan Esculies fa uns dies. Però la humiliació, presó i execució per part dels britànics dels seus líders i la capacitat dels irlandesos de convertir-los en un símbol van fer imparable la revolta del 1921. Prop de 3.500 persones van ser empresonades pels britànics, moltes de les quals no havien participat en la revolta, i unes 1.800 van ser enviades a camps i presons de la Gran Bretanya. La majoria dels líders van ser executats després de judicis marcials.

No m’agraden les comparatives interessades perquè no hi ha dos processos idèntics i no vull comparar el que passa al segle XXI a Catalunya amb el que passava durant la Primera Guerra Mundial a Irlanda, on es va voler barrejar l’autonomia amb les lleves cap al front de guerra i tot va esdevenir un desastre. No vull fer comparacions amb cap procés protagonitzat per la violència. Només voldria que les institucions espanyoles s’adonessin de la temeritat que representa la seva actuació política, que, avui, el que va ser candidat socialista a la presidència francesa Benoît Hamon ha definit amb tota claredat: “Rajoy ha deixat podrir la situació catalana per guanyar vots a la resta d’Espanya”. No hi ha política més irresponsable.

La duresa de la Fiscalia General de l’Estat aconsegueix que l’Espai Democràcia i Convivència ompli amb centenars de milers de persones els carrers de Barcelona i que ens hi sentim cridats molts dels que en una situació sense empresonats intentaríem mostrar que hi ha camí dins l’ordenament jurídic d’una Europa que durant dècades ha sigut exemple de defensa dels drets humans.