Privacitat o control

Ala UE s’està debatent sobre si posar en marxa el sistema que algun país asiàtic ja ha fet servir: una aplicació digital obligatòria que, instal·lada als dispositius mòbils, registra els nostres moviments mitjançant la geolocalització.

Això permet a l’estat, i a nosaltres mateixos, comprovar si hem estat en contacte o a prop d’algú que, al cap de pocs dies, ha donat positiu de covid-19. Com a idea està molt bé. Però jo, personalment, no hi estic d’acord.

En primer lloc perquè ens tornaríem bojos i paranoics al veure que hem passat a un metre d’algú contaminat. O que vam parlar uns segons amb una persona en algun lloc que està malalta. “¿M’ho han encomanat?”, ens preguntarem cada vegada que la maleïda aplicació ens alerti del possible risc. L’únic que aconseguirem és crear més preocupació i angoixa.

D’altra banda, què faran amb els que han estat a prop d’algun contagiat? ¿Els demanaran que es posin en quarantena? ¿Sabeu de quants centenars de milers de persones podem estar parlant? Si de cas, que ens facin confinar a tots de nou.

Però tot això no és res comparat amb la manca de privacitat que suposa. Sincerament, crec que s’està confonent mesures de prevenció amb polítiques de control de la població pròpies d’un règim totalitari. L’estat d’alarma ha fet mig embogir els governants que somien ser els amos i senyors dels seus països. Tenim casos a Europa de presidents que han començat a controlar mitjans de comunicació, xarxes socials i sistemes privats de salut, i que avisen que, si cal, es podran expropiar actius o mitjans de producció d’interès nacional. A Espanya hem viscut algun indici i senyal d’aquesta temptació.

S’ha dit que aquesta aplicació s’esborraria i es desconnectaria quan s’acabés la pandèmia, però ¿qui ens assegura que esborraran tota la informació? Registrar els moviments dels ciutadans durant mesos permet saber-ho gairebé tot de tothom. Què passa amb la privacitat? ¿No deu ser que la prevenció és una excusa per augmentar el control de la població?