El problema de la primera dama alemanya

En certa manera, Elke Büdenbender fa exactament el contrari que Melania Trump. Com que està casada amb Frank-Walter Steinmeier, el nou cap d’estat alemany, ha renunciat al càrrec de magistrada del Tribunal Administratiu de Berlín per exercir el paper de primera dama. Melania Trump, en canvi, es nega a fer de primera dama per... no fer pràcticament res, com fins ara.

De tota manera, tot i les diferències que hi pugui haver entre elles, a Alemanya es debat el mateix que als Estats Units: ¿cal tenir, al segle XXI, una primera dama? ¿Una mestressa de casa és encara la millor representant del país que som? ¿I representa el país que ens agradaria ser?

Pel que fa al país que ens agradaria ser, en el cas d’Alemanya la resposta és ben senzilla: no. A la majoria d’alemanys els agrada pensar que la igualtat de les dones és un objectiu ja aconseguit i probablement estarien d’acord que el model que sobreviu al palau de Bellevue, la residència del president, és propi d’una altra època.

Alemanya no ha tingut mai una cap d’estat i potser per això mai s’han modernitzat les funcions de la parella. Els anys 50 sobreviuen al palau de Bellevue, convertit ara en un museu de la història social, una caricatura d’un passat domèstic i patriarcal a l’estil de Mad men -més luxós i menys cool -, que traspua l’olor rància del rostit dominical que s’ha refredat esperant que el papa torni a casa.

La primera dama alemanya, com la seva homòloga nord-americana, és la dona que està al costat del president, com els agrada dir a molts mitjans de comunicació. Es manté activa, però d’una manera que també li hauria semblat bé a l’Alemanya de la postguerra. Tradicionalment, és patrona de l’entitat benèfica Müttergenesungswerk, dedicada a la salut de les mares i fundada per Elly Heuss-Knapp, la primera primera dama alemanya. La primera dama és l’encarregada d’organitzar la recepció presidencial d’Any Nou i altres tasques que s’ajusten al rol femení tradicional.

Tot això es fa, però, per pura convenció. La Constitució no assigna cap paper a la primera dama. El fet que actuï com un càrrec oficial, amb oficina, assistent i personal propis, podria suscitar alguns dubtes jurídics, com assenyalava fa poc al Süddeutsche Zeitung Sophie Schönberger, professora de dret constitucional, parlant dels dubtes sorgits als Estats Units sobre una possible remuneració de Melania Trump. O com li va dir Norbert Lammert, president del Parlament alemany, a Elke Büdenbender durant la presa de possessió de Steinmeier: “El seu càrrec, segons la Constitució, no existeix”. És com si volgués resumir la història de les dones en una sola frase: sempre han gestionat sense càrrec oficial, han fet coses sense cap reconeixement, han treballat sense cobrar i han existit fora dels llibres d’història.

A Alemanya hi ha un ampli consens que això s’ha d’acabar. Aquesta última dècada els governs alemanys i la societat civil han invertit una quantitat considerable d’energia i diners a promoure la presència de les dones al món laboral i la seva visibilitat en l’esfera pública. El problema és que, en el fons, la situació no ha canviat gaire.

I això em porta a tornar-me a preguntar si aquest càrrec no oficial de primera dama representa l’Alemanya real. Sens dubte, la resposta és que sí.

Les dones alemanyes tenen molt bon nivell cultural. Però quan neix el primer fill tendeixen a renunciar a la vida professional i, en realitat, mai s’hi acaben de reincorporar del tot. Ara ens governa una cancellera, i de 15 ministres n’hi ha 6 que són dones. Però la ubiqüitat de dones poderoses que veiem per la televisió és enganyosa. Les dones només ocupen el 6,7% dels llocs als consells d’administració de les empreses alemanyes que cotitzen a borsa.

En àmbits més quotidians, el panorama és el mateix. Som un país de mestresses de casa i mares que treballen a temps parcial, sobretot en comparació amb els països del nord i els veïns de l’Europa de l’Est, i fins i tot amb els Estats Units, on la distribució de la feina és molt més equitativa. Segons l’OCDE, més d’una cinquena part de les dones d’entre 25 i 40 anys amb un fill o més es queden a casa; una tercera part treballen menys de 30 hores per setmana. En aquesta franja d’edat, les parelles en què tots dos treballen a jornada completa representen només el 10%.

La trajectòria professional típica de la dona alemanya no ha canviat: estudia per fer una feina poc remunerada en el sector social, mèdic o educatiu, agafa una excedència per cuidar els fills, torna a treballar a temps parcial, agafa una excedència per cuidar els pares quan són grans, torna a treballar a temps parcial i després, quan es jubila, ha de cuidar un marit malalt i els fills dels seus fills, que van massa estressats, i tot això amb una pensió mediocre.

No cal dir que Elke Büdenbender no representa això: ha criat un fill i té una trajectòria professional impressionant malgrat la freqüent absència del marit (i els que la coneixen diuen que deixa la feina a contracor). Però això és el que representa el seu nou paper com a primera dama: estar al costat d’ell en comptes de ser ella mateixa. Gestionar sense càrrec oficial, fer coses sense cap reconeixement, treballar sense cobrar i no aparèixer al llibre de la història.

La decisió d’Elke Büdenbender de fer de primera dama ens recorda dolorosament les limitacions i contradiccions de l’emancipació a Alemanya, la gran distància entre el discurs públic i la realitat social. Una distància d’un quart de segle com a mínim. Serà molt interessant veure si Elke Büdenbeder reinterpreta aquest paper, fruit de la desigualtat, per escurçar una mica aquesta distància; si més no, la distància entre una dona com ella i una primera dama.