El problema que no podem no tocar
Quan ahir García Egea, secretari general del PP, es va obrir a negociar més autogovern per a Catalunya sempre que no serveixi “per adoctrinar i anar contra l’Estat”, Albert Rivera va tuitejar enfurismat: “¿El PP encara no ha entès que seguir cedint és el camí fàcil però el camí equivocat?” És obvi que García Egea ho va dir només pensant en el 10-N, mentre que Rivera -a més de pensar-hi- també deia el que creia. Perquè aquest és el gran perill que algú que s’identifica amb l’Espanya que se sent unitat de destí en l’universal (o està al servei dels que s’hi aferren per retenir riquesa i poder) no pot ignorar: que tot l’autogovern que es doni a Catalunya -Rivera té raó- servirà perquè es faci més nació i, per tant, perquè soscavi el dogma uninacional que professen, prediquen i defensen les estructures profundes de l’Estat.
La frase de la setmana l’ha dita el canadenc Ignatieff, i la subscrivia divendres a l’ARA Pérez Royo: “La política també consisteix en no tocar els problemes que no tenen solució”. Partint d’aquest principi ara alguns asseguren que la dèria sobiranista dels líders catalans ens ha empantanegat en un conflicte terrible i irresoluble, emocional i violent, que impossibilita fer política i governar. És l’error que no cometria el PNB, significativament absent de la Declaració de la Llotja de Mar. Però molt em temo que “aquest problema que no té solució” no estem en condicions de no tocar-lo perquè, de fet, ens envesteix.
Els espanyolistes de la Transició van concedir a les nacions de l’Estat el xiringuito de la “nacionalitat”. El van concedir -com a part imprescindible d’aquell consens i dels poders fàctics- uns senyors vinculats al franquisme que, conscients del seu sagnant passat, necessitaven impunitat. Quan els seus fills o hereus ideològics es van sentir prou protegits pel pas del temps -no se’ls podia responsabilitzar del que no van viure-, la concessió els va semblar humiliant i, sobretot, insostenible en el temps. Veien, amb horror, com les “nacionalitats” s’anaven fent nacions. I l’ideal d’Espanya com a Nació uniforme i atemporal -com a tòtem protector d’uns privilegis oligàrquics- va ressorgir amb tota la potència, astúcia i ràbia. No hi ha res que sintetitzi millor això que tot el que envolta la FAES.
El que Rivera diu és tan terrible com cert. La defensa de l’Espanya uninacional no pot limitar-se a mantenir Catalunya dins la cotilla autonòmica: obliga a arrabassar-li l’autogovern. Els catalans no ens hem fet sobiranistes només perquè amb l’autonomia no en teníem prou. Ens hem fet sobiranistes contra el vell i ara potent projecte recentralitzador que ens vol dissoldre com a nació, com a identitat i com a llengua; que ens vol convertir en una regió d’Espanya. Aquest és el problema que, si el projecte no remet, estem obligats a afrontar, a tocar, si ens queda un mínim de dignitat.