Del Procés al Capitoli: com es pot fer una revolució?

BarcelonaFa un any i mig que la companyia Mos Maiorum està treballant en l’espectacle que per fi arriba al Teatre Lliure de Gràcia, Turba, però d’acord amb l’actualitat sembla que s’hi hagin posat fa quatre dies: l’assalt del Capitoli americà, envaït per una turba, sembla ideat expressament per justificar les preguntes que planteja l’obra. Una és si avui és possible una revolució que canviï el sistema. Una altra, si calen físicament els cossos de les persones per fer la revolució. I encara més: ¿som capaços de revolucionar-nos?

Totes les possibilitats de la revolució s’abordaran des de l’estudi de ràdio que Mos Maiorum ha instal·lat a l’escenari, on es llancen les preguntes, les idees i les reflexions que sorgeixen de la investigació de la companyia, però també d’experts com el filòsof Gonçal Mayos, especialitzat en democràcies totalitàries, o de testimonis com l’ideòleg del trumpisme Steve Bannon. Aquesta companyia de “teatre documental, polític i immersiu”, com s’autodefineixen, fins ara s’havia centrat en el teatre verbatim (un teatre que utilitza les declaracions literals de testimonis) amb muntatges sobre la gentrificació (Gentry) i la immigració (Mos Maiorum). Aquí s’aprofita molt més de la ficció, per invocar certs esperits revolucionaris com els d’Angela Davis, Frederica Montseny i Ulrike Meinhof. La manera d’immergir el públic en aquesta època de mascareta i distància física ha sigut fent un escenari a dues bandes.

La pandèmia també ha afectat directament el procés de creació de Turba, que es podrà veure del 14 al 24 de gener (i que no es va poder estrenar presencialment al festival Temporada Alta). De parlar de moviments de masses, les notícies han passat a parlar de confinaments. Per això avui un dels aspectes centrals a l’obra és “si en els temps que estem vivint, quan tu no tens el cos en l’esfera pública, quan per salut no pots ajuntar-te amb l’altre, ¿realment es pot fer la revolució?”, planteja Mariona Naudin, que forma Mos Maiorum amb Ireneu Tranis i Alba Valldaura, si bé a Turba han ampliat l’equip creatiu i interpretatiu. Amb la crisi sanitària, l’obra va virar “cap a un lloc més íntim”: no és un documental pedagògic sobre moviments socials sinó sobre individus que es plantegen com canviar, i si es pot. “La revolució és allò de què tothom parla i ningú fa”, diu Naudin. “La revolució, mira, noi, costarà molt i després caldrà fer-ne una altra...”, afirma en un altre moment de l’obra Tranis. El Procés català també hi és present de manera més o menys explícita. I les vibracions una mica esotèriques que fan que la gent s’ajunti, que físicament necessiti a l’altre, el gregarisme, el que empeny al canvi social...

La ràdio serveix per donar veu a opinions molt diferents. I també és una manera de fugir de les pantalles que col·lapsen el nostre dia a dia i masteguen els fets, per donar pes a l’oralitat i a la reflexió. Malgrat que l’obra no vulgui aportar conclusions, després de veure les imatges del Capitoli saquejat, Naudin aventura que “si l’esquerra no es posa les piles, si no hi ha una esquerra més atrevida, arriscada i radical, menys complaent, la ultradreta s’emportarà tot el que tingui al davant”. “La pròxima revolució serà des del descontentament, quan hauria de ser un pla per millorar la societat, i això ho veig difícil perquè estem molt fragmentats”, apunta. ¿És possible una societat sense ni tan sols tenir cossos que s’ajunten? O bé, parafrasejant Joan Brossa: ¿la gent s’adona del poder que té?