Tinc a les mans és la revista ‘The New Yorker’, un magazine per a les elits cultivades nord-americanes amb reportatges tan ben escrits que arriben a nivells de literatura, amb articles ben argumentats que llisquen com l’asfalt d’una carretera acabada d’aplanar, amb un humor molt americà, entre àcid i blanc... ‘The New Yorker’. Aquest és el número de la setmana passada, l’obres i a la pàgina 2, un anunci d’un digital informatiu amb una bandera que els sonarà.
Probablement la tria de la foto només té a veure amb el fet els colors els anaven bé per la compaginació de l’anunci, però el cas és que la reclamació catalana ha produït prou imatges i prou notícies per convertir-se en una possibilitat quan un dissenyador ha de triar entre milers d’imatges que suggereixin actualitat.
Com hem arribat fins aquí? Doncs com tothom que s’ho treballat, que en això el destí col·lectiu dels catalans és exactament igual al de tants col·lectius humans: hi hem arribat fonamentats en una història, impulsats per esdeveniments recents, fent dues passes endavant i una enrere, amb imperfeccions, i de la mà de gent d’un gran estatura cívica.
Ahir va passar pel programa Jordi Sánchez, el president de l’ANC. Sánchez és un exemple de tanta bona gent com hi ha en aquest país, gent que posa gent d’acord, que no busquen el lluïment personal, que creuen en el que fan perquè el futur del seu país, o sigui, dels seus fills i dels fills dels seus veïns és un motor prou poderós. O sigui, que armat amb tota la paciència possible i amb el millor del seus somriures, Sánchez va explicar que la relació entre Convergència i Esquerra està encallada i que ara es disposaven a ajudar-los a posar-se d’acord.
O sigui, que L’ANC, Òmnium, l’AMI, Convergència i Esquerra estan negociant amb discreció la manera de presentar-se al 27-S amb una candidatura unitària. Segons expliquen Oriol March i Núria Orriols, Artur Mas ha dit als seus col·laboradors que “és l’única manera que ens en sortim”. I com titulem avui, “Negociacions en marxa per la llista”.
Ahir li vaig preguntar a Sánchez si quan diem que a la llista no hi hagi polítics estem fent servir un eufemisme per dir que és millor que no hi hagi Mas o Convergència, com si per a alguns el problema fos no poder votar un hereu del pujolisme o un president que ha retallat. Va dir que no, però que alerta d’acabar amb el valor dels polítics. Jo hi afegiria alerta d’acabar amb el valor de tots els que han aportat algun valor al procés. I Mas agradarà més o menys, però l’ha aportat. El 9-N és l’acte més rupturista que ha promogut un polític a Espanya des que Suárez va legalitzar el Partit Comunista el 1977. Qui aspiri a votar una llista de purs, d’immaculats, ho sento, però s’haurà d’abstenir. A la dreta i la esquerra. En el dret a decidir, en l’unionisme o en el sobiranisme. Tots els polítics i tots els ciutadans cometem errors i anem amb una motxilla per la vida. I a un objectiu tan difícil com la independència de Catalunya no s’hi arriba sense el concurs de tothom, porti samarreta i xancletes com Feràndez o corbata i mocassins com Mas.
Deia ahir Sánchez que a vegades els catalans aconseguim no ensopegar amb una pedra que hi havia al camí, i tot i així ens preguntem com és que no hem ensopegat amb aquella pedra. Sembla allò que deia Churchill dels americans: “Sempre pot comptar que els americans faran allò que és correcte, això sí, després d’haver-ho provat tot”.
El procés, que ha tingut dies d’empenta i de rengles perfectes de manifestants, ara avança entre confusions i perplexitats. No som els únics. Mirin Europa i Grècia: la setmana passada Rajoy deia que si sortia el ‘no’, Grècia hauria de sortir de l’euro, i ha guanyat el ‘no’, i ahir De Guindos deia que Grècia pot continuar a l’euro, només faltaria.
La vida és imperfecta. Sort n’hi ha.