El procés, la Trinitat i Jahveh
Entre els fulls de ruta de Mas i de Junqueras en relació al com (al full de ruta) hi ha diferències rellevants, sí. Però, sincerament, no crec que cap sigui insalvable. Per exemple: per Junqueras, un cop celebrades les eleccions plebiscitàries només tindria sentit fer un referèndum d’independència (no confondre’l amb el referèndum de ratificació de la Constitució) si fos amb garanties que l’estat espanyol n’acceptarà el resultat, mentre que Mas proposa que se celebri un referèndum divuit mesos després de les plebiscitàries, però no especifica si s’ha de fer igualment encara que l’Estat en negui la validesa. Una altra: tots dos assumeixen que, si a les plebiscitàries guanya el sí, immediatament cal posar-se a construir les estructures d’estat. Tanmateix, per a Junqueras és impossible fer això sense que es generi una ruptura institucional amb l’estat espanyol -d’aquí que consideri que posar en marxa les estructures d’estat és, per definició, el mateix que començar a exercir la independència de facto -. En canvi, Mas considera viable iniciar la construcció de les estructures d’estat sense entrar en conflicte més o menys obertament amb el marc jurídic espanyol. Una tercera: per a Mas la construcció de les estructures d’estat i el procés constituent haurien de ser fases consecutives, en tant que considera que la primera és condició de possibilitat de la segona, mentre que Junqueras les veu com a fases simultànies, en la mesura que considera que es condicionen mútuament l’una a l’altra.
L’acord pel que fa al com no dic que sigui fàcil, però sembla perfectament possible. La dificultat principal, per tant, no és en el com sinó en el qui. Llista conjunta? O llistes diverses unides per un nom i un punt programàtic comú, és a dir, llistes aliades? És un debat que, en el camp sobiranista, a alguns els apassiona i a d’altres els esgota, que tan aviat genera interès, com vertigen, com irritació, i que faríem bé de tenir de la manera més serena, racional i generosa possible. Si Mas i Junqueras han arribat a conclusions diferents en relació al qui no crec que sigui per partidisme. Tinc la convicció que cadascun d’ells ha proposat allò que li semblava millor per al procés.
Per als partidaris del sí, amb aquestes plebiscitàries s’haurien d’assolir dos objectius: una majoria clara i visibilitat internacional. La majoria dels meus col·legues politòlegs diuen (i jo hi coincideixo): la llista conjunta té avantatges pel que fa a la visibilitat, però té més riscos de cara a aconseguir una majoria suficient; en canvi, les llistes aliades tenen avantatges pel que fa a la majoria, però no pel que fa a la visibilitat externa. Davant d’aquest diagnòstic, crec que el més racional és fer-se dues preguntes. La primera: són neutralitzables els punts dèbils d’una opció i l’altra?
Els inconvenients de la llista conjunta pel que fa a la majoria quedarien neutralitzats si la CUP també en formés part. Però, vist que per ara ho han descartat, els riscos d’aquesta fórmula a l’hora d’obtenir la necessària majoria són grans -almenys, així ho apunten les enquestes publicades fins ara-. Per això, diria que no estem davant d’un debat polític, sinó bàsicament aritmètic. Una fórmula (les llistes aliades) permet sumar els vots de la CUP, mentre que l’altra (la llista conjunta) no ho permet -o només ho permet en segona instància, és a dir, en cas que prèviament la llista conjunta hagi obtingut majoria absoluta-. Amb la CUP se suma més que sense ella, és obvi. I sense la CUP és més difícil guanyar.
Deixo, per ara, el veritable debat de fons i el que més ens hauria d’importar: per convèncer els indecisos, què és millor? La demostració d’unitat que suposa la llista conjunta? O la garantia de pluralitat de les llistes aliades? Apunto, només, que per resoldre aquest debat no seria sobrera una bona dosi de sociologia, d’estadística i de ciència política.
Neutralitzar el punt dèbil de les llistes aliades pel que fa a la visibilitat internacional depèn, bàsicament, del comportament dels partits que s’hi acullin: si el punt programàtic comú és explícit i clar, si durant la campanya se celebren actes conjunts, si la societat civil es reparteix entre les diverses llistes per garantir una unitat d’acció suficient, a la comunitat internacional no li hauria de costar gaire interpretar què ha passat si les llistes aliades sumen majoria absoluta.
Posem, però, que els punts dèbils d’una proposta i l’altra no es poguessin neutralitzar, ni poc ni molt. En aquest cas, crec imprescindible fer-se una segona pregunta: ¿que és més racional, posar en risc la visibilitat per blindar la majoria, o arriscar la majoria per assegurar la visibilitat? Si la majoria és la condició necessària de tota la resta, garantir-la no hauria de ser la màxima prioritat?
Acabo. Fent broma amb un tuitaire fa pocs dies, vam arribar a la conclusió que, més que de llistes aliades, es podria parlar de “llista trinitària”. Com passa amb la Trinitat, es tracta d’aconseguir una unitat que no anul·li la pluralitat: tres llistes (tres persones) i una sola independència (una sola naturalesa). La proposta de Junqueras seria, per tant, més Nou Testament. La proposta de Mas en pro de la llista única seria, en canvi, més Antic Testament: allà Jahveh es revela sempre des de la seva unicitat imponent.
Pot ser que a algú li sembli una frivolitat imperdonable fer metàfores religioses per parlar d’això. Estic temptat de donar-li la raó. No perquè sigui dolent utilitzar les religions per fer ironia, al contrari. Sinó perquè el debat sobre el qui és massa seriós per ventilar-lo a base de brometes. Però no ho faré: no li donaré la raó perquè aquesta metàfora religiosa ens serveix per recordar una cosa important. Totes les religions han tingut sempre dues opcions davant seu: el fonamentalisme, que afirma la pròpia religió com l’única veritable i que, tard o d’hora, acaba abocant a una guerra de religions; o el diàleg interreligiós, que parteix de la premissa que les altres religions també tenen una part de la veritat. I, com expliquen els experts en diàleg interreligiós, aquest només dóna fruit quan les diferents confessions deixen els seus dogmes de banda i, tot i respectar les seves diferències, es disposen a treballar juntes per un món més just. Doncs això.