La processó de l'IVA
La Junta d’Andalusia ha demanat al govern Sánchez una rebaixa de l'IVA pel lloguer durant la Setmana Santa de les cadires, tribunes i llotges per veure les processons. És una petició que, més enllà del folklore que l’envolta, s’ha repetit en altres contextos, des del famós IVA del cinema a la futura baixada d’aquest impost per als serveis veterinaris. Els arguments són en general els mateixos: la “repercussió econòmica i sobre l’ocupació”. Però quins efectes tenen realment aquestes reduccions de l'IVA sobre el consum de béns que no són de primera necessitat?
Recordem en primer lloc que l’IVA és un impost indirecte –és a dir, no grava la nostra renda o ingressos de forma directa– que paguem els ciutadans sobre el valor afegit que genera un bé o servei. En aquest cas, veure les processons de Setmana Santa assegut. El nostre tipus d’IVA general és del 21%, molt similar al de la mitjana de la Unió Europea. Existeixen, però, diferents categories d’IVA, com el superreduït, del 4%, per productes de primera necessitat com el pa, la llet, la fruita o els medicaments, o el reduït, del 10%, per a la resta d’aliments.
És a dir, com a impost indirecte i proporcional, l’IVA és regressiu. Dues persones amb nivell de renda diferent, que consumeixin la mateixa quantitat d’un producte, pagaran el mateix IVA. I això representarà un percentatge més gran de la seva renda per a aquell que tingui menys diners. D’aquí la seva regressivitat. ¿Vol dir això que l’IVA fa que el nostre sistema fiscal sigui més regressiu? No necessàriament.
A l'hora de reduir desigualtats, els estats tenen dues opcions. Poden intentar redistribuir per l’ingrés, és a dir, dissenyant impostos molt progressius –en què els rics paguin molt més que els pobres– o redistribuint per la despesa. Això suposa, un cop aconseguida la recaptació via impostos, intentar igualar les rendes de les famílies amb polítiques concretes o transferències directes. Més enllà de l’opinió personal que puguem tenir d’aquests dos tipus de sistemes, les dades són clares. A l'hora de redistribuir, són les polítiques de despesa les veritablement eficients. Els països no aconsegueixen millores de la igualtat a través de sistemes impositius molt progressius, sinó gastant més en qui més ho necessita. I per a això calen diners.
L’IVA és un impost senzill, fàcil de recaptar i que afecta menys el creixement econòmic que altres impostos. Per això els estats de benestar més desenvolupats del món, com Dinamarca, tenen un IVA del 25%, i amb poques rebaixes. Si bé el tipus general de l'IVA a Espanya està a nivells de la mitjana europea, el tipus efectiu, del 8,5%, és dels més baixos de tota la UE. Aquesta diferència es deu, segons un informe de la Comissió Europea en què va participar l’Institut d’Economia de Barcelona (IEB), a la situació de règim especial de Canàries, Ceuta i Melilla, però també a l’aplicació de tipus reduïts a molts productes.
Sens dubte, l’IVA és un impost regressiu, que millora la seva progressivitat gràcies als tipus reduïts, però només si aquests tipus afecten productes de primera necessitat, que són consumits en major proporció per famílies de rendes baixes. Cal preguntar-nos, doncs, què aconseguim reduint el tipus d’IVA a activitats com els teatres, els restaurants o les processons de Setmana Santa. Representen un estalvi més gran per a les rendes més altes, que són les que generalment fan més ús d’aquests serveis. Al contrari dels arguments esgrimits per la Junta, la pujada de l'IVA pel lloguer de cadires, tribunes i llotges pot, de fet, augmentar la recaptació, i tenir poca “repercussió econòmica i sobre l’ocupació”.
En general, el nostre sistema fiscal recapta poc, i té un efecte redistributiu molt baix. Tenim, doncs, un doble objectiu: aconseguir més diners i gastar-los millor. Però ni aquest esperit ni l’Esperit Sant semblen inspirar la Junta d’Andalusia ni les moltes veus que demanen més i més tipus reduïts a un sistema fiscal cada cop més pobre i regressiu. Aquest és el nostre viacrucis.