'El profesor de persa': inventar-te una llengua per sobreviure a l'Holocaust
Vadim Perelman ofereix un drama en excés pulcre i polit, amb un duet d'actors excepcional
'El profesor de persa'
(2,5 estrelles)
Direcció: Vadim Perelman. Guió: Ilja Zofin a partir de la novel·la de Wolfgang Kohlhaase. 127 min. Rússia, Alemanya i Bielorússia (2020). Amb Nahuel Pérez Biscayart, Lars Eidinger i Jonas Nay. Estrena als cinemes
A La vida és bella, el protagonista construeix un món de fantasia dins del camp de concentració perquè s'hi refugiï el seu fill. A El profesor de persa, el Gilles (Nahuel Pérez Biscayart), un jove jueu d'Anvers, es fa passar per iranià quan s'assabenta que un caporal nazi, el Klaus (Lars Eidinger), busca algú per aprendre aquesta llengua. Al Gilles també li toca inventar-se una ficció per sobreviure a la Xoà. Que no el matin li depèn en gran part de mantenir viu el somni del Klaus, que vol traslladar-se a Teheran quan la guerra s'acabi. L'inconvenient és que el noi, de persa, no en sap un borrall.
Bona part del nou llargmetratge de Vadim Perelman, el director que va debutar amb Casa de sorra i boira, s'alimenta de la tensió de veure si el protagonista aguantarà un simulacre a priori tan poc versemblant en un context tan extrem. El film té en l'ensenyament d'una parla inventada la seva excusa argumental, però no ofereix un gran delit lingüístic. El suspens recau en si enxamparan al Gilles en la seva mentida, però no pas en les progressives dificultats d'ensenyar una llengua totalment creada; en el repte, per exemple, de passar d'un mer vocabulari a improvisar una morfologia o una sintaxi.
Des de la fotografia al duel interpretatiu entre dos grans però encara poc coneguts actors com són Pérez Biscayart i Eidinger, El profesor de persa resulta un drama impecable: polit, pulcre, correcte... gens incòmode. Finalment, fins i tot el mètode que empra el Gilles per recordar els mots improvisats té una excusa força tramposa que el redimeix de ser un simple supervivent (com si fos poc) i el vol elevar a heroi moral. I així de passada es justifica amb un final catàrtic que El profesor de persa se centri en les peripècies d'un sol individu, tot deixant fora de camp o en segon pla l'experiència col·lectiva de l'horror.