Ronaldinho: de professió, amant de la pilota

BarcelonaRonaldinho ha viscut el futbol amb la mateixa passió que la vida. Sempre al límit, esprement cada segon al màxim. Això el va convertir en el millor futbolista del món, l’home del somriure etern que va canviar la història del Barça i el va fer sortir d’una profunda depressió fins a portar-lo a tocar el cel de París. Aquestes ganes de viure expliquen el seu èxit i alhora el seu ocàs, són cares d’una mateixa moneda que són indissociables. “Soc així, doctor”, li reconeixia al cap dels serveis mèdics del Barça, Jordi Ardèvol, per explicar les seves ganes d’abraçar la vida. “Et deia que era feliç vivint d’aquesta manera, si no es divertia, no rendia”, recorda Ardèvol d’aquells primers anys que van capgirar el Barça de cap a peus.

Aquesta setmana, a través del seu germà, Ronaldinho ha posat fi a la seva prolífica carrera. “Després de gairebé tres dècades dedicades al futbol, m’acomiado del meu gran somni”, va anunciar ahir el mateix futbolista, de 37 anys, a les xarxes socials. El brasiler penja les botes 10 anys després d’abandonar el Barça, on va viure la seva millor etapa. El primer dia com a blaugrana, l’estiu del 2003, va vaticinar els anys que vindrien després. Després de passar la revisió mèdica, va demanar tornar al Camp Nou, on uns minuts abans l’havien aclamat milers d’aficionats. Aquest cop, l’estadi estava en silenci. Ningú a les graderies. “Això serà casa meva”, va anunciar als empleats del club després d’uns segons de reflexió, amb la mirada fixa en la gespa.

Dit i fet. El primer dia va ensorrar la porta de la seva nova casa. En el famós partit del gaspatxo, a mitjanit contra el Sevilla, va fer aixecar el públic amb un gran gol des de fora de l’àrea. “Va ser l’espurna que va posar en marxa el cercle virtuós. No només pel futbol que tenia, sinó pel seu carisma, alegria i confiança que contagiava i que va fer que els barcelonistes tornessin a creure en l’equip i el club”, rememora Ferran Soriano, llavors vicepresident del Barça, ara home fort del Manchester City.

Barcelona -no només el Barça- va descobrir un cicló que deixava empremta per allà on passava. Els detalls tècnics que es van veure al Camp Nou van passar a formar part de l’imaginari culer. Tot i que els més privilegiats van ser els que van gaudir-lo i patir-lo cada dia al camp d’entrenament que hi havia al costat de La Masia, on l’equip de Frank Rijkaard s’entrenava. “Estava d’esquena a mi, jo el marcava, i va començar a córrer cap al camp contrari. No sé com la va aixecar, però des de terra em va fer un barret amb un sol gest tècnic, d’esquena”, explicaun dels joves d’aquell equip, Damià Abella. “Va aturar-se i em va fer una abraçada molt sentida”, recordaAbella d’aquell dríbling que encara ara no aconsegueix entendre com va ser possible: Ronaldinho qüestionava sovint els límits de la física. Phillip Cocu també s’hi referia dimecres. “Els seus peus eren tan ràpids que podia tocar la pilota quatre vegades en mig segon”, va dir l’holandès.

I és que la pilota formava part del seu cos. “Li agradava més la pilota que jugar a futbol”, resumeix Ardèvol. En les prèvies dels partits, mentre els futbolistes eren al vestidor concentrats pel que vindria, Ronaldinho s’asseia al seu lloc, descalç, i començava a acariciar el cuir, amb tocs i malabars sense deixar-la caure, buscant la complicitat de Deco i Motta amb passades que ells li retornaven mentre es canviaven sense que la pilota caigués a terra. Llavors s’aixecava enmig del grup, feia un dels seus malabars inversemblants, i ballava al ritme de la samba dels seus auriculars. “Era espectacular, demostrava la seva essència. «Jugo. No és la meva professió. Jugo per passar-m’ho bé. Si m’ho passo bé, la gent s’ho passa bé»”, recorda Damià Abella que explicava el seu company, un Ronaldinho que contrastava amb el gest seriós i concentrat de futbolistes com Carles Puyol o Víctor Valdés.

Ronaldinho sentia el futbol. Arrencava la setmana tranquil, i a mesura que avançaven els dies i s’acostava el cap de setmana, mentre els companys es tensionaven, a ell li brillaven més els ulls. El seu cos es transformava. “Era un in crescendo. Cada vegada més alegre, i el dia abans del partit, sense excepció, ell i Belletti posaven música i ballava fent tocs”, explica el jugador.

Amb aquesta música el Barça de Ronaldinho va conquerir el Bernabéu, que va aplaudir-lo rendit al seu talent. Van arribar dues lligues i la Champions del 2006, el brasiler assaboria el seu Cohiba després de les victòries, com rememorava l’encarregat de material i confident d’aquell vestidor, Txema Corbella, a la SER aquesta setmana. La roda girava a cop de bongos, però després de París el ritme encomanadís del brasiler es va perdre. Les notes no sonaven igual per a aquell “superdotat” físic, com el recorda Ardèvol, amb una “base genètica” excepcional que li va permetre aguantar durant tres anys els excessos d’una vida abraçada en plenitud, i que a mesura que passaven els anys van anar augmentant. Barcelona -el seu Castelldefels- ho tenia tot. I ell ho volia tot. “Era anàrquic, ens costava controlar-lo”, admet amb nostàlgia l’excap dels serveis mèdics. El cos va dir prou i el trienni màgic va donar pas a dos anys en què les sotanes i les elàstiques es van fer cada vegada més esporàdiques. Els bongos sonaven darrere una màscara a la sala Bikini de Barcelona. Les sessions de gimnàs s’encadenaven mentre la gespa quedava orfe dels seus malabars.

Ningú el va saber aturar. Aquell era Ronaldinho. Els seus amics, com tants altres brasilers, l’acompanyaven com a fidels escuders, sempre disposats a seguir la música, incapaços d’advertir-lo dels perills de viure la vida amb aquella passió. El jugador arribava tard a un acte a l’Hotel Arts un diumenge al matí, amb els ulls vidriosos després d’una nit sense treva, però mantenint aquell somriure perenne. D’allà, amb el Hammer, fins al Camp Nou per entrenar-se. Els amics expectants a la banda, un d’ells canviant-se quatre vegades de samarreta en l’hora i mitja que va durar l’entrenament. Tot portat a l’extrem. No hi havia terme mitjà per a Ronaldinho.

La normalitat del crac

“Em quedo amb el respecte amb què tractava la gent que se li apropava”, recorda Eusebio Sacristán, que llavors formava part del cos tècnic de Rijkaard. “Era dels més normals que hi havia en aquell vestidor”, sentencia Damià Abella. Tot i ser una icona mundial, sempre va respectar els joves que treien el cap, tímids, al vestidor del primer equip. Com Leo Messi, a qui Ronaldinho ràpidament va apadrinar. L’empremta del brasiler en Messi és molt gran. Va ser el seu successor. Va heretar un club guanyador gràcies a ell.

Pocs dies abans que morís Tito Vilanova, Messi va visitar el tècnic a l’hospital per traslladar-li els seus dubtes. Volia marxar del Barça. Havia sigut un any difícil, ple de lesions, i on havien arrencat els maldecaps fiscals. “No vull ser un nou Ronaldinho”, li va confessar a Tito. L’ocàs d’aquell jugador admirat per tot el barcelonisme -també per a Messi- va marcar per sempre el futbolista de Rosario. Aquest també va ser el llegat de Ronaldinho. El camí el va marcar ell.