Projectes, no plans

En dia d’eleccions és apropiat parar atenció a altres temes. Per exemple, a com procedir per esbandir una certa percepció que, més enllà del conflicte polític, no passa res en la nostra vida col·lectiva. Ja sé que, dit així, és un judici injust: passen coses. Però em sembla que el malestar hi és i que la sensació de paràlisi existeix.

Crec que ens calen (grans) projectes. Defineixo els meus termes: un projecte és un programa d’acció amb una finalitat concreta i dotat d’un mecanisme ben definit que porta fins al seu acabament. Preferiblement, també ha de tenir un termini. Per la seva naturalesa, un projecte ha d’incloure un compromís amb una metodologia de finançament que no sigui hipotètica sinó efectiva. És a dir, en un projecte el cronòmetre comença a córrer en el moment en què s’adopta. Els Jocs Olímpics van ser un projecte a la dècada dels 80 del segle passat, i a principis d’aquest segle ho va ser el Fòrum del Besòs.

Un projecte, i aquest és un aspecte clau, no és un pla. El pla ve abans del projecte. Però de cara a injectar dinamisme, a animar, a capturar imaginacions i a generar entusiasme o debats apassionats, els plans tenen un defecte: no comporten un compromís ferm de finançament i, per tant, no es despleguen automàticament en projectes. En una cultura política-administrativa en què fos així, els plans compartirien l’efecte animador dels projectes. Però aquesta no és la nostra cultura. De plans, informes previs, llibres blancs, etc., n’hem fet molts. I, com a conseqüència, generen indiferència, quan no avorriment. Sembla mentida que encara avui es pugui anar a eleccions amb el compromís de fer un pla. Projectes, i no més plans, és el que necessitem.

Una política de projectes també és bona perquè imposa disciplina. El compromís de realització, i per tant el finançament, és part integral del projecte. En llenguatge col·loquial això implica que no es poden fer volar coloms. La qual cosa no vol dir que no s’hagi de ser ambiciós. Se n’ha de ser perquè la capacitat de generar un entusiasme generalitzat és proporcional a la dimensió del projecte. Però l’àncora del finançament obliga a ser realista i a triar entre projectes.

És evident que no s’han d’endegar projectes que, més tard, es puguin abandonar. El factor clau de la reputació depèn crucialment del fet que no sigui així. Per això pot ser convenient, sobretot si es comença amb un capital de credibilitat escàs, lligar-se les mans i trobar algun esquema que faci pràcticament impossible desdir-se’n. És el que a Barcelona s’ha fet repetidament, amb èxit, prenent compromisos internacionals per a grans esdeveniments (dues fires internacionals, uns Jocs Olímpics), i també en el cas del Fòrum, encara que aquí el compromís el vam adquirir inventant-ne un de propi. L’opinió més comuna és que el Fòrum va ser un fracàs, i certament no va reeixir a l’hora de crear un esdeveniment que tingués vida pròpia i s’anés repetint. Ara bé, no va ser més que una excusa per a una operació urbanística de molta envergadura que, en canvi, ha estat, en la meva opinió, un èxit. Si per tirar endavant el projecte urbà calia inventar-se el Fòrum, llavors vam fer un bon negoci. La situació ideal és que els projectes es compleixin perquè s’han de complir i la reputació en depèn. Però el més important és tenir-ne, encara que, mentre no madurem, calguin mecanismes de compromís amb un cost relatiu assumible.

Un darrer punt. La conveniència de fer (grans) projectes, que tinguin la virtut de generar il·lusió, orgull i consens, pot topar amb la dura realitat de les limitacions d’unes finances públiques que encara viuen en el context dels pactes d’estabilitat i de nivells excessius d’endeutament públic. Aquest nus gordià té un desllorigador: la col·laboració público-privada. No és possible per a tot, però ho és per a molt. Les reticències a aquesta col·laboració s’haurien de deixar de banda en aquests moments: la prioritat, tant per a les necessitats del nostre cos com del nostre esperit, són projectes, útils i engrescadors. Si el sector públic i el privat col·laboren serà possible endegar-los. Especialment en aquests temps de tipus d’interès baixos.

Podeu preguntar: per què no ens dones algun exemple de gran projecte que podríem impulsar? Doncs no, no vull contaminar el missatge que estic transmetent -que no ens podem permetre estar parats i que existeixen metodologies per no estar-ho- amb la sospita que tot hagin estat paraules que amaguen les ganes d’impulsar alguna dèria particular.

I ara a votar i a veure aquesta nit de quin mal hem de morir.