Una proposta
Abans-d’ahir la Pilar Rahola deia al Tot es mou que no li semblava bé pagar aquest nou impost a les rendes de més de 90.000 euros, així com l’impost de successions. Deia que això no castigava “els rics”, perquè “al senyor Fainé i al senyor Oliu” no els tocaria pas, de pagar. Ahir n’hi havia que deien que els que guanyen aquests diners, o més, generen riquesa, i que potser marxaran a altres terres més acollidores i més “classe mitjana friendly ”. Sempre ho sento a dir, això del Fainé i l’Oliu, i és per això que tinc una idea basada en el periodisme gonzo. Vull saber què se sent quan has de pagar l’impost de patrimoni. I aquí és on entren els dos homes que citava la Rahola.
La solució és que en Fainé m’adopti. Ell és pare de vuit fills, de manera que, als dinars familiars, ni se’m notarà. Aporto una neta que serà la seva felicitat i la llum dels seus ulls, així com la seva hereva universal. Tinc una hipoteca a CaixaBank (suposo que d’això, un cop siguem pare i filla, en podrem parlar). Dic en Fainé perquè és el primer que ha sortit a la conversa, però ser filla de l’Oliu també m’està bé. Té tres fills i ja sabem que on en mengen dos en mengen tres. Tinc un compte, buit, al Banc Sabadell, d’una vegada que em van contractar, juntament amb en Ferran Torrent, per escriure la llegenda de Sant Jordi “revisitada”, que és allò que es fa. No van pagar gens malament. Dir-me Empar Fainé ja m’està molt bé i dir-me Empar Oliu també.
En fi, s’ho poden parlar entre ells. A mi m’és igual. I si ells no poden (o no volen, que tot podria ser) m’ofereixo a ser adoptada per qualsevol terratinent català que tingui alguna cosa per deixar. Poden escriure’m aquí, a l’ARA. Estic pràcticament criada.
