Prostíbuls tancats
La Lia (nom fictici) exercia la prostitució en un club de Barcelona. Des que divendres de la setmana passada es va decretar el tancament de prostíbuls a tot Espanya, es troba al carrer. Dels aproximadament 1.600 clubs repartits per la geografia espanyola, els de Catalunya i Castella i Lleó van ser els primers a tancar. La Lia s’ha trobat al carrer, sense lloc per dormir perquè el propietari del club les ha obligat a marxar, després d’haver hagut de pagar, durant el confinament, l’habitació compartida a un preu desorbitat. Ha arribat fins i tot a passar gana perquè no tenia cap ingrés per cobrir ni les necessitats bàsiques. De fet, amb les condicions imposades va anar acumulant deute i, just abans que la fessin fora, el propietari del prostíbul li va prendre tot el que tenia i la va agredir per cobrar el que segons ell “era seu”. Ara està sense ni un ral a la butxaca, sense cap ajuda. Això l’ha obligat a prostituir-se al carrer per uns 20 euros (o el que li paguin) en entorns de més risc i més violència en què els mateixos clients aprofiten la necessitat extrema d’aquestes dones per ofegar-les encara més. Mentrestant, durant la pandèmia, el propietari del club va fer les gestions necessàries per acollir-se a un ERTO.
La Kina (nom fictici) ara es prostitueix a peu de carretera a la zona de la Jonquera. Abans de la pandèmia estava en un pis regentat per proxenetes on l’explotaven sexualment. Durant el confinament l’obligaven a prostituir-se sense cap mesura de seguretat ni protecció, si així el client ho demanava, exposant-se de forma constant a situacions de risc i contagi. El deute que li van imposar els traficants ha anat augmentant durant aquests cinc mesos de pandèmia, perquè no podia pagar el que li exigien i a això hi sumaven els interessos per la demora dels pagaments a què no podia fer front. Amb menys clients i amb més pressió sobre ella, l’han obligat a fer el que calgués per aconseguir diners.
Durant el confinament, moltes dones afirmen haver patit molta més violència, i altres han estat abandonades pels seus traficants. Això podria haver estat una oportunitat per optar a alternatives de vida, però sense una estratègia ni recursos públics ha estat impossible, i s’han vist abocades a més pobresa i exclusió. Davant aquesta realitat, algunes dones han creat caixes de resistència per poder sobreviure. Entre les entitats que treballen en aquest àmbit n’hi ha que es mostren col·lapsades per la creixent demanda de recursos bàsics perquè aquestes dones puguin sobreviure. Mentrestant, la resposta de l’administració ha estat nefasta. De fet, ni ha existit.
I ara s’han tancat els clubs en pro de la salut pública, però no s’han articulat les mesures necessàries socials, econòmiques, laborals, habitacionals... per acompanyar i sostenir la realitat d’unes dones la majoria de les quals, no ho hem d’oblidar, es troben en situació administrativa irregular (sense papers) i sense alternatives econòmiques. Tot plegat les ha empès a més silenci i a més exclusió.
La pandèmia ha fet aflorar els problemes estructurals que ja existien a la nostra societat. Espanya és considerada el bordell del sud d’Europa per l’elevada oferta i consum de prostitució. Però la prostitució segueix sent alegal per la incapacitat de resoldre un debat difícil que s’ha evitat o sobre el qual s’ha passat de puntetes. Abolició i erradicació de la prostitució enfront del reconeixement de drets per a les que s’hi dediquen. Aquest és un dels nusos socials més complexos a què cal fer front.
Mentre esperem valentia política i social per entomar un tema en el qual s’entreveuen massa interessos i voluntats opaques, moltes d’aquestes dones ja no tenen més marge davant la flagrant vulneració de drets que pateixen. Perquè els hi va la vida. Mentre decidim col·lectivament en quin tauler juguem, cal que articulem urgentment les accions necessàries globals per acabar amb l’explotació sexual (com la llei integral contra el tràfic d’éssers humans amb finalitat d’explotació sexual amb perspectiva de gènere), i cal que garantim recursos per a aquelles que defensen que exerceixen la prostitució de forma voluntària. Si no, seguiran existint situacions extremadament incomprensibles, com ara que els drets i reconeixements laborals estiguin resolts per als empresaris dels clubs mentre que a les dones se les condemna a la invisibilitat, a la vulnerabilitat i a una violència estructural extrema.
La maduresa d’una societat es mostra, entre altres coses, en la seva capacitat de garantir els drets fonamentals a la seva ciutadania i d’assumir reptes complexos com el debat sobre la prostitució. Podríem dir que ara per ara com a societat estem fracassant estrepitosament davant aquesta realitat, davant aquestes dones.
