Protegir no és tancar

De forma inevitable, el debat sobre tancar per protegir em porta al meu propi passat i a la defensa de conviccions profundes. Tots tenim un punt de partida, una història personal, un abans i un després. El meu se situa al 1972, quan, acabada de llicenciar en dret i encara cursant estudis de psicologia, vaig entrar a treballar al Bon Pastor, un reformatori de dones situat al carrer Cister, on avui hi ha el CosmoCaixa.

Les noies internades tenien edats compreses entre els setze i els vint-i-un anys, i la gran majoria eren víctima d’una situació personal, familiar i social insostenible, però el Patronato de Protección de la Mujer les tancava –a elles, no als responsables de la seva situació– per protegir-les. La llei les definia com a dones “caigudes o en risc de caure”. Va ser aleshores quan vaig decidir que no volia que mai cap institució pública em protegís; en tot cas el que ha de fer és ajudar. La meva família diu amb freqüència que he tornat al meu origen en la defensa de determinats principis.

He dedicat molt temps de la meva vida a l’estudi dels menors, cosa que m’ha fet arribar a conclusions idèntiques. Anys enrere, els infants eren privats de llibertat i tancats en centres –malgrat que ja érem un estat democràtic– per fets que ni tan sols eren constitutius de delicte, però per a la seva protecció era necessari tancar-los. Alguns anys després, el 1991 –havien passat ni més ni menys que tretze anys des de l’aprovació de la Constitució–, vam aconseguir que el Tribunal Constitucional declarés inconstitucional el procés penal en menors per falta de garanties. Des d’aleshores, ni un sol menor és privat de llibertat sense un procés adient.

Desgraciadament, no ha passat el mateix amb els menors denominats en risc o dels quals es declara el desemparament, que encara avui són separats de les seves famílies i ingressats en un centre “per protegir-los” sense les garanties d’un procés com cal. Un cop separats, el retorn a la família, les visites i el contacte esdevenen situacions molt complicades. Hem sabut poc o gairebé res de les relacions d’aquests infants amb els seus pares en temps de coronavirus.

En matèria de garanties de l'estat de dret, en aquest país els grans abandonats han estat dones i infants. Ara els ha arribat el torn als vells, si per vell entenem, segons la nova normativa, les persones més grans de 70 anys.

La vivència del temps és diferent en determinades franges de la vida. Quan a una criatura li parles del temps, un any li sembla una meta inassolible. Després venen molts anys en què el temps vola literalment i un any en succeeix un altre sense que siguis capaç de percebre’n la diferència. A mesura que et vas fent gran, el temps torna a prendre una nova dimensió i “un any més amb vida”, parafrasejant Kapuscinski, torna a ser una eternitat.

El govern ha decidit que són persones grans aquelles que tenen més de 65 o 70 anys, segons els casos, i que en conseqüència cal protegir-les amb independència de la seva salut, situació personal o fins i tot professional. Però és que, a més a més, dels 65 als 95 anys, per exemple, hi ha ni més ni menys que 30 anys, gairebé un terç de la vida si situem l'esperança de vida als 90 anys. Mutatis mutandis, és com si consideréssim de 0 a 30 anys la franja d’edat que afecta els infants.

Aquí, com en molts altres països, s’ha obert el debat sobre el tancament de les persones més grans de 70 anys, per no parlar de la més que deplorable història de les residències, on les persones que hi viuen continuen en situació "d’arrest domiciliari”. Elles han estat les víctimes de tants errors comesos les darreres setmanes –no ho oblidem–, no les causants. Un cop més, no sé pas què em recorda...

Fins on jo sé, les persones grans no representen més perill per a la societat, en el sentit que transmetin més el virus o que siguin més contagioses. Tampoc es caracteritzen per ser temeràries amants del risc; només cal veure la poca gent que sol passejar a la franja horària que els és reservada. En canvi, la reacció és separar-les i aïllar-les com es fa sempre amb les víctimes. Protegir-les amb un tancament més dur fins i tot és negar-los la llibertat de decidir com volen viure. Com sempre, la més sensata en aquest sentit va ser Angela Merkel quan va dir: “Tancar els nostres avis per tornar a la normalitat és inacceptable des del punt de vista ètic i moral”.

M’agradaria que el Govern aprofités ara que podrà manar una mica més per ser una mica més calvinista o luterà, com va dir fa poc Joan B. Culla, o Xavier Bosch quan afirmava “En nom de la protecció, s’han minat les vostres llibertats”. Després de set setmanes de confinament amb comportaments generalitzats més que acceptables, cal deixar una mica més de banda les normes i creure en la responsabilitat individual. La limitació de llibertats no és només un debat ètic i moral, sinó també jurídic.

Però permetin-me acabar amb un apunt un pèl irònic: posats a prendre’ns, fins i tot ens han pres la coqueteria superficial que permet el joc de les edats i que tan poc ens agrada reconèixer a algunes dones. Bé, no només a nosaltres. En moltes entrevistes la gent respon que l’edat és la mental i no la física, per evitar de ser catalogada. Ara no pots escapar-te del grup d’edat, si no és que fas el que va fer la meva mare: en morir, ens vam assabentar que havia falsificat la seva edat al carnet d’identitat i s’havia tret alguns anys. Si jo pogués, avui faria el mateix.