Un justificat SOS al camp català
Fa més de cinc anys que dura la crisi de preus dels productes agrícoles. Però és un fenomen que ve de lluny. El sector primari fa dècades que pateix la pressió de les grans cadenes de venda i els grans productors, que controlen el mercat i per tant els preus. Els petits ramaders i agricultors són els que en surten perjudicats. El context d'un comerç cada cop més globalitzat és l'altre factor letal: les importacions de països tercers, on les condicions socials i mediambientals són menys rigoroses, suposen una competència contra la qual es fa difícil treballar. A més, els fons europeus s'han anat reduint alhora que creixien les exigències de qualitat comunitàries. El resultat són uns preus sovint per sota dels costos de producció (a l'horta valenciana hi ha pagesos que diuen que les taronges se'ls paguen ara a un preu inferior al de fa 40 anys) i, com a conseqüència, un lent però inexorable abandonament de les explotacions i l'envelliment de la pagesia. No ens ha d'estranyar, doncs, que el camp es buidi, com ha fet palesa la reacció política a Terol. Tot plegat està passant una factura difícil d'assumir per al sector primari.
La paradoxa és que aquesta duríssima realitat conviu amb l'eclosió de la filosofia alimentària del km 0, és a dir, amb una demanda creixent de productes de proximitat i de qualitat, productes amb garantia ecològica. Una exigència que també promouen les administracions. No haurien de ser dues realitats contradictòries, però a la pràctica és el que passa. Hauria de quedar clar a tots els agents implicats que només es podrà garantir una alimentació slow food, saludable i respectuosa amb el medi ambient, si hi ha una pagesia pròspera i dinàmica, que pugui viure dignament dels fruits de la terra i del bestiar, cosa que no només ara no passa, sinó que –amb les excepcions que es vulgui, que n'hi ha– en conjunt va en direcció contrària. El camp agonitza. Per això ha esclatat la protesta.
El crit d'emergència que la pagesia va fer aquest divendres amb les tractorades unitàries –amb productors, sindicats, patronals, entitats, partits i representants d'administracions– a València, Lleida i altres ciutats hauria de ser atès amb caràcter d'urgència i de debò. L'anunci del nou govern espanyol sobre la modificació de la llei de la cadena alimentària, i del govern català, que també treballa en la pròpia, no haurien de quedar en això, en les habituals i amables paraules de sempre, com tantes altres vegades. Aquest cop no pot quedar en no res. Calen resultats. Cal escoltar les veus pageses. El món rural està al límit. Sense un camp productiu, viu i vivible, el país quedarà orfe de paisatges cuidats (tindrem un territori més exposat a incendis) i quedarà més a la mercè dels grans grups agroalimentaris, amb les seves pràctiques sovint abusives i deslleials en les relacions comercials. Si la llei, doncs, no atura l'insostenible descens dels preus d'origen, i si la política agrària europea (PAC) no s'adapta a les necessitats d'un camp ofegat i si efectua, a més, una nova retallada dels fons destinats a ajudar la pagesia, el camp català es pot quedar definitivament sense futur.
