Les protestes en un món globalitzat

Les recents protestes al Líban, l’Iraq, Xile i Hong Kong, entre altres països, han cridat l’atenció del món per la intensitat i proximitat temporal. Tot i que a primer cop d’ull poden semblar problemes molt diferents, tenen uns certs punts de contacte. Un és la demanda d’una justícia socioeconòmica més gran en un moment en què la desigualtat global és extrema i l’estretor econòmica està molt estesa. En aquest escenari, l’increment dels costos dels béns i els serveis bàsics -per exemple, la gasolina (França), el metro (Xile) o WhatsApp (Líban)- pot fer esclatar protestes massives. Moltes d’aquestes protestes estan dirigides per membres de la generació mil·lennial, que, fins i tot en països rics, s’enfronta a un futur incert que molt probablement es caracteritzarà per una precarietat i un deute creixents.

Però això només reflecteix una part de la situació. Les protestes actuals són una continuació de l’onada mundial que va sorgir arran de la crisi iniciada el 2007. Aleshores, els joves sense futur van desafiar la idea que les crisis econòmiques fossin el resultat d’unes forces capitalistes globals, en abstracte, i, en canvi, van atribuir íntegrament la culpa a les elits econòmiques i polítiques. Van deixar clar que, a més de la desigualtat econòmica, també vivim una crisi democràtica global. Tant si els manifestants exigeixen democràcia en contextos autoritaris o una democràcia millor en contextos més liberals, hi ha un sentiment generalitzat que els representants polítics no governen per satisfer les necessitats dels ciutadans, sinó que es confabulen amb les elits econòmiques per governar en defensa dels propis interessos, i escàndols com el dels papers de Panamà donen credibilitat a aquestes reivindicacions. Paradoxalment, la insatisfacció generalitzada respecte a la democràcia no fa minvar el compromís amb la democràcia com a valor. La gent encara vol democràcia i hi creu, però senzillament considera que la que li ha tocat viure no funciona com cal. I té raó.

Els sistemes democràtics actuals es basen en un model competitiu que no és capaç de donar resposta als urgents reptes globals. Un dels motius és que les lògiques electorals empenyen els partits a magnificar les seves diferències i a minimitzar el terreny que tenen en comú. No només aprofundeixen les esquerdes fonamentals (per exemple, entre esquerra i dreta), sinó que també, i sovint especialment, les obren amb els partits amb els quals tenen més coses en comú. La representació de la diferència i el conflicte es trasllada al teatre del Parlament, en què els partits continuen enfrontant-se (o fent-ho veure) en una maniobra per aconseguir poder i visibilitat, sempre amb la vista posada en les eleccions següents. Aquest etern problema s’ha vist agreujat per l’ecologia mediàtica contemporània, que ofereix noves oportunitats d’obtenir la màxima quota d’audiència mitjançant un discurs polaritzador, explotat de manera efectiva per l’extrema dreta. No és casualitat que actualment els Estats Units i el Regne Unit tinguin líders polítics que expressin obertament punts de vista discriminatoris i incendiaris, basats en proves falses. Han tingut l’ajuda d’uns sistemes polítics que no serveixen per promoure els candidats més qualificats, però també d’un sistema mediàtic que prospera sobre la base dels continguts sensacionalistes. A les eleccions nord-americanes del 2016, per exemple, Trump va gastar aproximadament la meitat que Clinton i, tot i així, va obtenir un 50% més de cobertura mediàtica, equivalent a uns 5.600 milions de dòlars en cobertura de mitjans de comunicació gratuïta.

A més, polítics com Trump i Johnson saben que els seus estirabots i el seu implacable menyspreu per la veritat no només no tenen conseqüències negatives per a ells, sinó que de fet amplien el seu abast mediàtic. Fins i tot els periodistes seriosos que informen de les seves afirmacions falses per rebatre-les no deixen de propagar el seu missatge. Els periodistes continuen seguint pràctiques que ja no són adequades per a l’objectiu que busquen en l’escenari mediàtic contemporani, però és difícil trobar alternatives viables i canviar la cultura mediàtica establerta des de fa temps. Encara és més preocupant l’ús de les xarxes socials com a arma, servint-se de tàctiques propagandístiques de guerra psicològica per interferir en les eleccions i influir en l’opinió política. Aquesta estratègia sembla haver tingut un impacte significatiu tant en les eleccions generals dels Estats Units del 2016 com en el referèndum del Brexit (com demostra l’escàndol de Cambridge Analytica) i s’ha utilitzat eficaçment per desmobilitzar els votants i influir en les eleccions d’arreu del món. Plataformes com Facebook, que obté els guanys a través de la mercantilització de la nostra atenció, encara es neguen a comprovar la veracitat del contingut de la publicitat política. Irònicament, s’aferren a la llibertat d’expressió per justificar seves pràctiques, que representen algunes de les amenaces més preocupants i menys visibles per a l’actual democràcia. Tal com va dir Sacha Baron Cohen, aquestes plataformes haurien deixat alegrement que Hitler hi publiqués anuncis polítics. Tot i que en teoria aquestes tàctiques poden ser utilitzades per qualsevol actor polític amb recursos, segons el periodisme investigador d’Open Democracy, hi ha hagut certs sectors cristians, rics i conservadors dels Estats Units que han dirigit una campanya coordinada per impulsar moviments i partits d’extrema dreta a Europa. Augmentar el suport a les polítiques d’extrema dreta no és simplement el resultat d’unes preferències ideològiques, sinó que respon a una estratègia activa promoguda per actors que busquen augmentar la discòrdia. La representació i el lideratge de polítics d’extrema dreta no només condueixen a polítiques retrògrades, sinó que legitimen i esperonen la violència contra uns grups determinats (per exemple dones, immigrants, grups religiosos), cosa que desemboca en esdeveniments clau com el referèndum del Brexit.

Les mobilitzacions massives encarnen i expressen conflictes socials profunds. Alguns són el resultat d’un sistema dissenyat i construït sobre la base de la desigualtat i la competència, i no pas del benestar públic i la cooperació. Però d’altres són atiades pels que tenen un programa antidemocràtic que troba el seu caldo de cultiu en el panorama mediàtic actual. La política hipermediàtica substitueix molta acció política per la comunicació política i, quan aquesta comunicació perd qualsevol correlació necessària amb la veritat, els fets i les proves, la democràcia queda erosionada. Si, a més, les plataformes de les xarxes socials fomenten la desinformació destinada a augmentar la polarització, augmenta el clima de dissensió.

D’altra banda, quan els manifestants surten als carrers de tot el món, s’enfronten en molts casos a una repressió brutal, igual que els valents periodistes que cobreixen l’esdeveniment. La repressió erosiona encara més la democràcia, perquè el dret de protesta i la llibertat d’expressió i de reunió són drets democràtics bàsics. Malgrat això, les protestes continuen creixent i estenent-se; els activistes desafien els tocs de queda i les prohibicions en territoris com l’Iraq, el Líban, Xile i Hong Kong i exigeixen que hi hagi més justícia socioeconòmica, democràcia i igualtat. Sorprenentment, mobilitzen no només la ira, sinó també la celebració. A l’Iraq, on almenys 264 manifestants han sigut assassinats, els manifestants han ballat junts al carrer; al Líban, els manifestants van superar les divisions que fa molt temps que caracteritzen faccions polítiques rivals per unir-se en una sola demanda: “Que marxin tots”, un missatge que es repeteix en protestes de tot el món. Durant l’última dècada, els activistes progressistes s’han mobilitzat en nom de grups marginats i oprimits, han enderrocat governs autoritaris, han posat al descobert la corrupció i les males conductes al nivell més alt i han fet campanyes contra el canvi climàtic i la guerra. Han evidenciat que la democràcia està en crisi i, amb gran risc i cost personal, han fet tot el possible per defensar-la. Ja és hora que els seus representants polítics facin el mateix.