Estat de provisionalitat crònica

Que Catalunya necessita unes eleccions com el pa que menja és una obvietat. Qualsevol dubte ha quedat dissipat amb el grotesc episodi que culmina amb l’ajornament fins al 30 de maig de la convocatòria anunciada. Eren urgents però no les tindrem, de moment. Un Govern sense nord, fracturat i mal coordinat va assumir una data per a les eleccions, amb ple coneixement del context sanitari i sense fer res per crear les condicions que les fessin possibles. De manera que ara el país entra, almenys durant cinc mesos, en la més absoluta provisionalitat, amb el Parlament dissolt, sense president de la Generalitat i amb un Govern en funcions, és a dir, amb atribucions plenament limitades. Una paràlisi institucional en un moment decisiu per a la gestió tant de la pandèmia com dels seus efectes econòmics i socials, cada cop més preocupants.

Unes eleccions són el moment central de tota democràcia. Catalunya, amb un Govern trencat que porta temps anant a les palpentes, necessita obrir una etapa nova. No es pot retardar més la sortida de la ressaca de l’octubre del 2017. El vot és un dret fonamental de la ciutadania. Unes eleccions tenen una exigència de partida: les condicions necessàries perquè les persones que vulguin votar no se sentin excloses. Enmig de la pandèmia, molta gent, per impossibilitat, risc o por, es podria veure condemnada a no votar. I no seria una discriminació aleatòria sinó que afectaria grups de persones en funció de la seva edat o condició, és a dir, trastocaria el principi de representació.

El Govern no ha estat capaç de garantir l’exercici d’aquest dret fonamental i ens trobem en una esperpèntica prolongació d’una provisionalitat que fa mal a tot el país. Unes eleccions no són un caprici que es pugui fer anar amunt i avall. Els dirigents polítics haurien de ser conscients de la fatiga que hi ha en un espectre molt ampli de la ciutadania després de tres anys d’una deixadesa creixent. I haurien d’entendre que les pròximes eleccions les decidiran els que es quedin a casa. I que la sensació de desordre, de descontrol, d’impotència, de falta de criteri, d’improvisació només pot fer créixer la desconfiança i la frustració.