Entre la prudència i el coratge

La reflexió sobre les virtuts és una de les poques coses indefugibles quan es prova d’abordar, de manera reflexiva, l’acció humana. Les virtuts aspiren a definir, en cada moment, el que podria considerar-se com una acció correcta, adequada a la naturalesa de qui la fa i a la bondat dels objectius que es persegueixen. Parlem, així, de virtuts ètiques, quan abordem l’acció moral individual, i parlem, igualment, de virtuts polítiques, quan mirem d’entendre l’acció política. Les virtuts defineixen, així, una certa excel·lència de l’acció, un cert ideal de conducta. Aquesta reflexió té, en la tradició cultural occidental, vint-i-sis segles d’existència. I, des del principi, pensar les virtuts ha estat, en cert sentit, mesurar la distància que ens en separa, ja que l’excel·lència o el punt de perfecció que, teòricament, podem exigir a la nostra acció es confronta, sempre, amb la insuficiència pràctica de les nostres conductes concretes.

Les virtuts, tradicionalment, defineixen un model de conducta, però, al mateix temps, per la relació que mantenen entre si, obren sempre problemàtiques complexes, degudes a l’equilibri que poden mantenir entre elles.

En els debats que ocupen l’escena pública aquestes setmanes a Catalunya, hi ha dues virtuts que, encara que les discussions no les abordin de manera explícita, són presents, com una mena de remor de fons, en els diferents posicionaments en conflicte, que sempre proven de determinar la resposta a preguntes que, com a mínim des de Kant, al segle XVIII, defineixen l’àmbit de la moralitat i de la política: què podem fer?, què cal fer?

M’interessa avui considerar dues virtuts de manera conjunta: la prudència i el coratge.

La prudència, tot i que avui és una virtut habitualment poc considerada, perquè massa sovint s’identifica, erròniament, amb la covardia o la inacció, és una de les quatre virtuts cardinals des de l’antiguitat. Podríem dir que la prudència és la disposició que permet deliberar correctament sobre el que és bo o dolent, en un moment determinat, donades les circumstàncies, per a un individu o una comunitat, i que permet actuar en conseqüència. Per això molts, com Tomàs d’Aquino, consideraven que la prudència és la que hauria de dirigir les altres virtuts, ja que té un valor instrumental i, per això, modest. La prudència tradueix la phronesis dels grecs: una mena de saviesa pràctica que permet orientar l’acció perquè no descarrili.

El coratge, per la seva banda, és la més universalment admirada de totes les virtuts. Però el coratge, en si mateix considerat, no és moral ni immoral, atesa la seva ambigüitat, ja que tant pot estar al servei d’una causa moralment bona com dolenta. En realitat el coratge només pot considerar-se com a virtut moral si, més que al servei de l’interès egoista immediat, es posa al servei de l’altre; i, anàlogament, només pot considerar-se com una virtut política si està al servei de la generositat de l’acció, i no de la por paralitzadora, sempre egoista.

La prudència, sense el coratge, és pusil·lànime. Ho va formular, en un lema que faria fortuna, Jordi Carbonell, al Fossar de les Moreres, l’Onze de Setembre del 1977: “Nosaltres no volem que la prudència ens faci traïdors”. Però el coratge, sense la prudència, no passa de temeritat o follia. La resposta, avui, en aquestes hores tenses i també amenaçadores, a les preguntes “Què podem fer?”, “Què cal fer?”, hauria de recordar i assumir, mentre sigui possible, el repte del difícil equilibri entre aquestes dues virtuts ètiques i polítiques que haurien de regir, al meu entendre, la nostra acció, individual i col·lectiva.