El PSC, ‘in memoriam’

ORÍGENS. El PSC és un partit clau per entendre la història de Catalunya al darrer mig segle. És també un partit que ha gaudit, en diversos períodes, d’una posició hegemònica; i és també el que va tenir més traça per gestionar la seva pluralitat, que té a veure amb la seva pròpia naixença, fruit de l’acord entre la socialdemocràcia catalanista de Pallach, el socialisme federalista de Reventós i Obiols i el nacionalfelipisme de la federació catalana del PSOE. La fusió d’aquests tres elements era tan complexa com ho era la societat catalana als anys vuitanta i noranta. I el PSC va ser capaç de gestionar aquesta complexitat de manera excel·lent, i de posar un alcalde a Olot i una alcaldessa a Santa Coloma de Gramenet. El poder, esclar, hi va ajudar. En un cert moment, amb Maragall i Zapatero de presidents, semblava que la història li donaria la raó. Però el fracàs del nou Estatut i l’eclosió del sobiranisme van fer saltar pels aires l’esquema de la Transició i els socialistes van passar dels 52 diputats de Maragall als 16 del primer Iceta. El PSC s’ha recuperat una mica, però ja no és el partit que millor representa Catalunya, i la seva bona salut depèn només de la bona salut del PSOE.

GRIPAUS. Qui té el cul llogat no seu quan vol. El PSC de Serra i Maragall podia influir en el PSOE, fer-li dir -amb la boca petita- que el seu horitzó era el federalisme. Però ara només està en condicions d’obeir. Perquè els votants que li queden estan molt més pendents de Sánchez que d’Iceta. Si a Sánchez li va bé, a Iceta també li va bé. Malauradament, això implica empassar-se alguns gripaus, com ara que el PSOE faci la gara-gara a Ciutadans, cosa que objectivament perjudica les expectatives electorals del PSC. Però no hi haurà protestes. Tampoc n’hi ha hagut amb l’aplicació del 155, ni quan el govern socialista ha ajudat l’exrei corrupte a fugar-se. Ni tampoc quan la justícia espanyola, en una decisió que fins i tot a Bielorússia faria vergonya, amenaça un president democràticament elegit com Quim Torra amb la inhabilitació, per l’afer d’una trista pancarta. Iceta ha acostumat els seus a obeir amb tal submissió que ara ja resulta impensable que el PSC alci la veu per dir alguna cosa diferent del que es diu a Ferraz.

INTERLOCUCIÓ. És important que tota la gent que aspira a una solució dialogada al conflicte català entengui que el PSC, per a desgràcia de tots, no farà res que no li ordeni el PSOE. I que el PSOE és un partit que es mou en l’ecosistema espanyol, és a dir, que viu sota la pressió constant de la triple ultradreta. Si no rep una pressió equivalent des de Catalunya, no avançarem. I aquesta pressió no li arribarà del PSC. És una llàstima, perquè entre l’independentisme i els partidaris de la unitat d’Espanya seria molt útil algú que fes de pont. Algú amb credencials democràtiques i catalanistes, però també amb interlocució a Espanya, que facilités el diàleg i ajudés a pensar solucions imaginatives per a un problema tan complex com és l’estatus polític de Catalunya. El vell PSC hauria pogut assumir aquest paper. Però el PSC d’avui dia no té esma per recuperar la veu pròpia, perquè viu amb la por de fer enfadar els compañeros o de perdre vots cap a Ciutadans. Per tant, el seu paper d’interlocutor privilegiat queda anul·lat. A menys que els seus responsables decideixin, algun dia, recordar que són un partit sobirà, i s’adonin que mentre s’arrengleren amb el PP i Ciutadans estan llençant a la paperera el llegat dels seus fundadors.