El psiquiatre d’Alep
El programa En portada de La 2 està fent uns molt bons reportatges, d’una profunditat periodística indubtable i, alhora, d’una intensitat emocional important. Aquest dijous van emetre El psiquiatra de Alepo. L’equip del programa entra en un dels dos psiquiàtrics que queden a Síria, que acull els malalts mentals que va acumulant la guerra. El doctor Bassam Haik, director del centre, autoritza la presència de les càmeres per mostrar un horror que normalment no se’ns mostra en els reportatges que parlen de Síria. És corprenedor i dur de veure. Però l’equip del programa ha intentat tractar els malalts amb el respecte i la distància adequats. Són quaranta-dos minuts de reportatge sense pressa, en què la càmera posa el focus en alguns dels malalts mentals ingressats perquè coneguem les seves històries i les dificultats de l’hospital per tractar-los.
La intromissió de la càmera en aquells espais provoca una situació peculiar: molts dels pacients creen una subtil interacció amb la càmera, en noten la presència. Se senten observats i retornen la mirada. Com a espectador això et genera incomoditat.
Els passadissos de rajoles blanques, les parets brutes i l’espai fred i desolat es converteixen també en protagonistes constants. El muntatge, pausat, deixa que l’espectador observi i que l’atmosfera i la tristesa traspassin la pantalla. Els sons, moltes vegades, són més esfereïdors que la mateixa imatge. Hi ha un passatge en què els malalts poden sortir a jugar a futbol a un pati i ballen quan un dels pacients els canta una cançó. És una escena molt potent.
El reportatge està dividit en dues parts. La primera mostra l’espai on hi ha tancats els homes. La segona, on hi ha les dones. Curiosament, elles són les malaltes que són capaces de verbalitzar millor les seves circumstàncies. Les escenes més commovedores són aquelles en què la càmera se situa davant de les pacients i les deixa que expliquin els seus records i circumstàncies mirant directament a l’espectador. És demolidor. Perquè algunes, des de la bogeria, mostren la imatge més crua de la guerra. De fet, tots els pacients són el retrat de la guerra. Han quedat encallats en el passat o obsessionats per un pensament concret. La veu en off va ajudant, a poc a poc, a completar les seves històries. Fins que es tanca el reportatge amb la Maha. I la seva història et deixa devastat.
El reportatge juga amb el paral·lelisme de les imatges de la ciutat d’Alep derruïda establint una mena de símil entre la destrucció física del paisatge i la destrucció interna de les persones. El psiquiatra de Alepo et recorda que el dolor més profund i llarg, l’horror més bèstia, i segurament irreparable, és el que du la gent a la seva ànima. És invisible, no es pot gravar. Però el psiquiàtric d’Alep n’és el reflex més bèstia.
