Un puzle contra un mapa

L'any que commemorem el centenari de Josep Benet ve al cas tenir present una de les seves grans lliçons, en un moment especialment tens de l’independentisme fraccionari: per anar a Madrid a aconseguir les fites més altes per a Catalunya cal unitat en funció del projecte, cosa que de cap manera vol dir que els que s’hi apleguen hagin de desnaturalitzar de tot allò que, si bé els defineix, en queda fora.

Benet i la candidatura al Senat Entesa dels Catalans eren la plasmació de la idea en les eleccions de 1977, i gràcies a la força dels vots de la majoria dels colors del catalanisme –incrementats encara per l’afegit posterior de Xirinacs, els dos senadors de CDC i fins i tot els tres de designació reial–, la Transició va ser menys dolenta del que consideren els que la consideren intrínsecament perversa. Josep Benet i Pere Portabella, els principals portaveus, tenien al darrere la força tremenda d’una majoria aclaparadora que s’havia de consolidar sobretot en el que aleshores era la reivindicació més elevada de país: l’Estatut d’Autonomia, la consigna que es cridava als carrers, es pintava a les parets i es considerava com una via a l’autodeterminació, segons proclamava el tercer punt de l’Assemblea de Catalunya.

El president Tarradellas, íntim enemic de Benet, va culminar tanmateix la seva tossuda dèria encapçalant un govern de concentració nacional (CDC, PSC, PSUC, UCD, ERC) en una Generalitat restaurada a partir de la legalitat republicana, no pas d’una Constitució que no existia, i que va ser possible pactar amb l’Estat precisament per la força que tenia i que temien d’aquell gran consens de país amb un lideratge potent, únic i institucionalment au-dessus de la mêlée dels partidismes.

L’Assemblea de Catalunya havia estat la manifestació màxima d’unitat davant el gran projecte de superar el franquisme en clau catalana. En funció d’això, l’acord era de mínims, perquè les grans unitats o són tan modestes en la redacció com ambicioses en els objectius, o no són. Si, com deia Benet, l’interlocutor és Espanya i el debat és exactament l’Espanya mateixa, o s’hi va amb unitat o on es va és a fer punyetes. Si hi ha una entitat político-administrativa que té clara la unitat és exactament Espanya, de manera que anar a l’Espanya unida i unionista a dir-li que la unitat que postula és relativa i limita a l’est amb Catalunya i al nord amb Euskadi és anar-hi en desigualtat de condicions des de la fracció que ens ocupa, entre JuntsxCat i el PDECat, ERC i l’aleatori denominador de la CUP. Un puzle contra un mapa.

Naturalment, les desavinences són fomentades per la metròpoli, avesada en el divide et impera que va practicar Cèsar, l’inventor del gènere que explica amb detall al tractat d’estratègia militar i de gramàtica llatina De bello gallico (Guerra de les Gàl·lies). Quan els partits catalans estan –amb la llicència de la hipèrbole– a l’altre gran llibre de Cèsar, De bello civili, a la guerra civil que precedeix unes eleccions plantejades sobre l’exaltació de les discrepàncies, resten tanmateix les entitats i el teixit associatiu, que també són una de les grans denominacions d’origen de la catalanitat.

L’Assemblea Nacional Catalana va néixer reclamant-se de l’Assemblea de Catalunya. Una de les primeres grans convocatòries la va fer a l’església de Sant Agustí, commemorant-ne el quarantè aniversari, el novembre de 2011. Vora un miler de persones omplien la parròquia on va tenir lloc la sessió constituent i parlaven alguns dels seus membres més representatius alineats en el sobiranisme: Miquel Sellarès, Blanca Serra, Ricard Lobo i l’enyorat Jordi Carbonell. A mi em van confiar l’honor emotiu d’explicar-hi aquella història... Que l’any vinent serà cinquantenària.

L’ANC naixia, doncs, amb voluntat unitària, i amb voluntat unitària, sota les presidències de Carme Forcadell i Jordi Sànchez, va empènyer les mobilitzacions més grans jamai comptades. Òmnium, l’altra ànima civil de l’independentisme, es manté en la voluntat de procurar que no s’hi sentin malament cap de les sensibilitats estelades. L’hi ajuda la seva trajectòria de molts anys, el seu protagonisme en la resistència antifeixista i l’enorme pòsit que li atorga el seu adjectiu axiològic cultural, que lliura els premis més importants de la literatura catalana i que gaudeix del lideratge de Jordi Cuixart, potser el de simpaties més ben repartides en aquest moment.

Les altres grans entitats són l’Orfeó Català i el Barça, lesionats el primer per una crisi deguda precisament a l’apropiació política indeguda i el segon en un present d’indicatiu vuit vegades turbulent. Tanmateix, el potencial històric i associatiu de l’un i de l’altre són prou per resistir les embranzides i atresoren un capital que qualitativament –no parlo ja de nombre de carnets– no tenen ni l’ANC ni Òmnium: són transversals, tenen socis de tot l’espectre polític i social i mantenen la vigència del catalanisme més ample, que no és el de l’estelada sinó el de les quatre barres. Certament, no són marques polítiques, però sí transsumptes paradigmàtics dels espais d’autogoverns viables sense sortir del “marco de la seguridad jurídica” –autonomia amb concert econòmic, federació, confederació...–, els quals també són necessaris per refer el país en àmbits d’entesa que no necessiten eixamplar la base, perquè la seva base ja és naturalment àmplia. Tant de bo no se la carreguin fent sentir-se incòmodes els que no estan per la ciència pura de la independència o la ciència aplicada de la unilateralitat, i no per això són botiflers i encara menys la lletania d’insults que els dediquen els últims conversos a una causa que ja defensaven, a vegades amb la vida, els pares i els avis dels insultats.