Els quadres del senyor Millet

Diuen que les peripècies d'un dels personatges de la meva última novel·la estan inspirades en el cas Millet. Com que és una mica veritat, estic en deute amb aquest senyor, i ara tinc una bona ocasió per agrair-l'hi. Perquè sembla que els dos quadres de Millet embargats pel jutge que porta el cas del Palau de la Música -un Nonell que no he vist mai i un Casas més aviat ensopit, Retrat de la nena Sardà , que es va exposar fa deu anys en una mostra dedicada al pintor- s'exposaran al MNAC, i és ben possible que el museu els acabi comprant. I aquesta és la meva: si el MNAC els compra, pagaré encara més gustosament que fins ara el preu de l'entrada al museu, perquè li estaré tornant el favor al senyor Millet. Perquè sabré que una part del preu de l'entrada anirà a parar a mans del meu inspirador com a pagament pels seus quadres, i li servirà per fer front a les seves eventuals responsabilitats econòmiques, que sempre va bé.

Ves per on, el cas Palau acabarà beneficiant la cultura. Perquè si el MNAC negocia bé, aconseguirà un bon preu: el venedor té pressa i no es pot permetre gaires exigències. I una exposició intitulada Els quadres de Millet faria pujar a Montjuïc molta més gent de l'habitual. Però els beneficis no s'acaben aquí: a més dels quadres modernistes, tots els catalans podem acabar essent multipropietaris d'una llotja i dos seients al Liceu. Perquè si el Liceu fa com el MNAC, recomprarà els seients i deixarà que el poble de Catalunya en gaudeixi. Cada any, a principis de temporada, podríem fer un sorteig Millet per repartir-nos les places, de manera que, per exemple, a vostè, estimat lector, li toqués Rigoletto , i a mi Parsifal . Entre la llotja i els seients tindríem força possibilitats que ens toqués un cop cada cent anys, que sempre serà més del que tenim ara.