Que arribi el dia 10
A aquestes altures, ja queda poc a dir de les eleccions de la sentència del Procés. Que arribi el dia 10 sense cap trencadissa important que ho escombri tot. I el dia 11 ja en tornarem a parlar. L’independentisme no ha aconseguit superar el descarrilament de l’octubre del 2017 i totes les seves conseqüències, i ara, encara que a alguns els costi acceptar-ho, es juga el futur immediat a les urnes i no al carrer. És l’oportunitat de demostrar -amb xifres avalades institucionalment- que, malgrat tot, segueix aquí, de manera que no hi ha política democràtica a Catalunya que no passi pel seu reconeixement.
Quin és el balanç de situació a una setmana del vot? Parlant amb gent del que de manera genèrica anomenem Madrid (és a dir, els sectors econòmics, mediàtics i polítics amb “ mando en plaza ”) i escoltant el que reporten persones que freqüenten aquests mons, és significatiu el canvi d’actitud respecte a fa dos anys: l’octubre del 2017 s’havien espantat, no imaginaven que la cosa hagués pogut anar tan enllà: calia aturar-ho i, després, ja ho veurem. Ara no hi ha por, la independència es veu fora de tota possibilitat, però hi ha irritació i ganes d’acabar-ho: ja n’hi ha prou d’aquesta broma, com pot ser que duri tant? El desconeixement de Catalunya és tal que no s’esperaven el nivell de la resposta a la sentència del Suprem. Confiaven que la por, instintivament, portaria a guardar la vinya.
Aquí, l’impacte de la sentència ha generat transferències alarmants entre els partidaris de seguir amb les fabulacions del “Ho tornarem a fer” i la irrupció de les accions violentes, que en creuar-se amb les posicions més pragmàtiques i possibilistes han accelerat la sensació de desgovern, divisió i absència de direcció política. El protagonisme dels aldarulls no ajuda en res; al revés, genera desconfiança i allunya sectors significatius del sobiranisme.
Es fa difícil imaginar que surti de les eleccions un govern estable amb autoritat i temps suficient per buscar el que, a la caça de vots, tothom, menys Podem i Més País, neguen: una sortida política democràtica. Sánchez n’havia fet bandera, però durant la campanya l’ha oblidat. I tanmateix per ser president necessita un plus de vots a Catalunya que només li pot venir de gent contrària a la via repressiva i judicial.
