I què cal fer amb Ousmane Dembélé?
BarcelonaOusmane Dembélé és un personatge indesxifrable. Tancat en un món on conviuen el luxe i el silenci, Dembélé va saltar d’una realitat complicada, la dels barris de ciutats franceses on persones que fugen de la violència i la fam -com els seus pares- busquen com poden un futur, a una segona realitat complexa, però a l’altre extrem: la dels esportistes joves envoltats de gent que els riuen les gràcies, que es volen aprofitar dels seus diners, del seu èxit, tancant-los en un món desconnectat dels carrers, amb mansions, festes privades, cotxes i contractes. La vida de Dembélé, com la de tants altres esportistes de nivell, no s’assembla gens a la vida de la major part de la gent. I, per molt que intentem tenir opinió de tot, ens costa d’entendre com deu ser aquesta vida. Jo no l’entenc, em falten arguments i informació.
Però el problema amb Dembélé mai serà si els periodistes l’entenem o no. Tant li fa i, de fet, no l’hauria d’afectar gens. Si juga bé, els periodistes podem dir missa. Tampoc l’afectarà què en pensi l’afició. Si la pilota entra i té ofertes, ell seguirà aquest camí. El problema de Dembélé és no ser comprès pels seus companys i pels treballadors del club. Ja sol passar, de tant en tant, que al futbol apareixen jugadors tan especials que els seus mateixos companys no els acaben d’entendre. Al Barça s’assumeix que el jugador acabarà marxant.
De fet, abans del gol al Wanda Metropolitano s’admetia, mai obertament, que una bona solució seria vendre’l a preu d’or, perquè el francès no encaixa amb els seus companys, que no s’han estat d’estirar-li públicament les orelles els últims dies, criticant-ne les maneres de fer. Suárez, Piqué o Busquets s’hi han referit, suaument, dient que el jugador no es cuida prou, que no entén la magnitud del club on juga. La importància del repte. I si dius això públicament, no cal ser gaire llest per imaginar que de portes endins les paraules deuen ser més gruixudes.
Dembélé ha perdut la confiança dels seus companys i ha generat una situació complicada: si no juga, el seu preu baixa i no es podrà vendre; si juga, podrà reforçar la seva posició. El francès, amb tant de talent que té, continuarà jugant partits fins al dia que marxi. De fet, a totes les parts els interessa que jugui Dembélé. Si el davanter es vol fer perdonar pels seus companys, haurà de treballar durament i marcar gols que obliguin Suárez i Messi a abraçar-lo, com dissabte. I si s’ha de vendre, millor que jugui. Dembélé és diferent, sempre.
