Per què castigar més si es pot castigar menys

La notícia de la suspensió del tercer grau amb efectes immediats i la tornada a la presó en règim tancat de set dels presos independentistes no pot ser bona per a ningú. Tampoc la idea que impartir una “bona justícia” es pugui assimilar a més duresa en el càstig. “No per ser més cruels, les penes són més eficaces, i sempre és més útil una pena moderada, a més de ser més humana i eficaç”, deia Cesare Beccaria fa més de 250 anys.

Llegint els escrits de la Fiscalia del 28 de juliol al jutjat de vigilància penitenciària que impugnen el tercer grau, he retrocedit quaranta anys, quan es va aprovar la Llei Orgànica General Penitenciària (LOGP, 1979). Al voltant del concepte de reinserció, reeducació i tractament es van concentrar múltiples publicacions i discussions centrades bàsicament en la idea que no es podia parlar acríticament de la ressocialització del delinqüent sense qüestionar alhora altres idees sobre la societat a la qual se’l pretenia incorporar. És a dir, que en una societat coexisteixen diversos sistemes de valors i cultures, però també d’oportunitats, i que una societat democràtica mai no és monolítica.

En aquest revival m’he recordat d’un famós article escrit per Muñoz Conde també el 1979 titulat “ La resocialización del delincuente: análisis y crítica de un mito ”, que, salvant les distàncies del temps, mereixeria una relectura per part de la Fiscalia.

Però anem a pams. El primer que cal recordar és que el tercer grau és una forma de compliment de la pena privativa de llibertat, és una modalitat menys rígida i més humana, que evita els efectes negatius d’una presó tancada, però que no suposa un escurçament de la condemna.

De fet, en diversos països és la forma més habitual de compliment de la pena privativa de llibertat. A Catalunya, un 30% de la població penitenciària està classificada en tercer grau; al meu entendre, podrien ser fins al 50% si el sistema judicial no fos tan rígid i si alhora la societat fos menys punitiva.

Certament la pena, a més de la prevenció especial, també té la funció de retribució i de prevenció general i, segons la meva opinió, a més, hauria de ser restaurativa. Sorprèn, doncs, que l’escrit de la Fiscalia qüestioni les juntes de tractament pel fet de dir que el nostre ordenament jurídic prioritza la prevenció especial. Si bé la Constitució en l’article 25.2 no exclou altres finalitats, sí que destaca la reeducació i la reinserció social com a principis orientadors per als poders públics.

En la mateixa línia, la LOGP, l’única llei aprovada per aclamació, va partir de la idea que mantenir els interns allunyats de la societat de manera absoluta no era compatible amb la finalitat ressocialitzadora. Aleshores tots dèiem que “educar per a la llibertat sense llibertat” era impossible.

Però si ja és difícil el concepte de ressocialització, encara es complica més quan s’ha de realitzar a través d’un tractament. Diré d’entrada que al meu entendre cap tractament pot obligar l’intern a acceptar com a perfecte l’ordre social vigent, o a perdre la seva capacitat crítica, o a no qüestionar les estructures socials, ni tan sols les més relacionades amb el delicte comès.

D’una manera senzilla, diria que la ideologia del tractament, tal com es defineix a la llei, és àmplia i respectuosa, i traspua dues idees fonamentals: d’una banda, fer de l’intern una persona amb intenció i capacitat de viure respectant la llei penal. Per assolir-ho, s’hauran de fer servir els mitjans i mètodes de tractament que respectin sempre els drets constitucionals. D’altra banda, en la progressió del grau s’hauran de treballar aquells sectors o trets de personalitat relacionats amb l’activitat delictiva, la conducta global i el grau de confiança necessaris per assolir una responsabilitat que li permetin de complir la pena en règim de semillibertat (articles 59, 60 i 65 de la LOGP).

Aquest segon aspecte és el més conflictiu, en part a causa de les declaracions fetes per part dels presos independentistes durant i després del procés, i s’ha posat en dubte la via de la ressocialització al·legant que no han fet teràpies eficients o cursos formatius. Permetin-me alguns matisos: ningú anteriorment en aquest país havia estat condemnat per un delicte de sedició, de manera que l’experiència prèvia no existeix. Per altra banda, la llibertat d’expressió és un principi constitucional i, per tant, l’independentisme no pot ser castigat, com tampoc pot ser-ho la pertinença a associacions o partits que el defensin, així com la realització d’actes de protesta. La línia divisòria, aquí, seria tan fina que per a l’aplicació d’una “teràpia individualitzada”, com exigeix l’escrit de la Fiscalia, caldria que el terapeuta es llegís i interpretés la sentència punt per punt per saber quan el Tribunal considera que ens trobem davant d’un delicte de sedició. No s’hi val a apel·lar al compliment de les lleis com s’insisteix en diverses parts o afirmar que no és una qüestió ideològica sinó una exigència de l’estat de dret, perquè aleshores estaríem parlant més d’un delicte de desobediència i no de sedició.

Certament, encara que la llei ho permet, no és freqüent aplicar el tercer grau quan s’ha complert una quarta part de la condemna o menys, però tampoc no ho és aplicar condemnes de deu o dotze anys per a delictes no violents. Fa poc recordava que l’any 2018 a l’Estat només l’1’1% de les penes de presó per sentència ferma van ser superiors als cinc anys. A nivell europeu, es consideren llargues condemnes a partir de cinc anys, i a Alemanya, per exemple, quinze anys ja es consideren cadena perpètua. En aquest sentit, sorprèn que no s’esmenti la duresa d’unes penes tan llargues per un delicte (el de sedició) que per la seva vaguetat i imprecisió és més que discutible. Potser seria interessant pensar en programes de justícia restaurativa que permetessin una posada en comú de diferents sectors de la societat.

Aquests dies algú ha dit que la justícia és venjativa o que busca l’escarment; en aquest cas jo diria que és orgullosa, ja que vol imposar el seu criteri per sobre de tot. No es limita a dictar sentència, sinó que, a més, vol obligar a una manera de complir-la: castigar més, podent castigar menys.