Per què Catalunya no és independent?
En el moment que travessa l’independentisme, de certa confusió estratègica, possiblement un bon primer pas seria construir una diagnosi compartida de què va passar a la tardor. No és fàcil, perquè hi ha veritats incòmodes que molts prefereixen defugir. I perquè en el context de repressió ferotge i tancament de files a l’Estat, hi ha la temptació lògica de silenciar i ajornar qualsevol debat que pugui generar discrepàncies internes. Però hi ha debats que no es poden ajornar, perquè les conseqüències de no resoldre’ls són paralitzants.
Una pregunta fonamental, crec, és per què Catalunya no va aconseguir la independència a la tardor. Hi ha, a grans trets, en el món independentista, dues respostes. La primera és que va faltar astúcia estratègica, decisió o disposició a assumir riscos. Són els que ens diuen que caldria haver declarat la independència just després de l’1 d’octubre, quan, suposadament, l’Estat estava més feble. Ens diuen que deixar passar els dies va permetre a l’Estat recompondre’s i preparar la resposta. Com que no podem tornar enrere en el temps, és un argument difícil de rebatre. Però crec que hi ha raons per dubtar-ne. L’estat espanyol ni està ni ha estat en descomposició. Les imatges de l’1 d’octubre, i el seu ressò intern i internacional, els van afectar, esclar. Però en cap cas crec que hi hagués elements per pensar que havien perdut la capacitat de resposta: tots els aparells de l’Estat funcionaven a ple rendiment. No sembla gaire raonable pensar que va ser qüestió de dies.
Hi ha una altra versió del mateix argument que posa l’accent en la decisió de no executar la declaració d’independència del 27 d’octubre. Si en aquell moment, ens diuen, el Govern hagués decidit “defensar la República” i posar en marxa els decrets de desplegament, acompanyat per la mobilització del carrer, ara Catalunya seria independent. De nou, no ho podem saber del cert. Però el més probable és que s’hagués produït una situació de violència més intensa que la de l’1 d’octubre i que l’Estat hagués aconseguit el control de la situació en poques hores. Això sí, a un cost col·lectiu molt gran.
Si només fos una qüestió d’astúcia o decisió, llavors la solució seria fàcil: només caldria ser més astuts o decidits la propera vegada. Això fa atractives aquestes respostes, però no les fa útils. La realitat, penso, és més incòmoda. Catalunya no és independent perquè a la tardor no es donaven les condicions necessàries per aconseguir la independència.
Primer, la majoria interna és massa feble. Ni el 27-S del 2015, amb un 47% de suport a les llistes expressament independentistes, ni l’1 d’octubre, amb una participació del 43%, ni el 21 de desembre, amb, de nou, un 47% de vot independentista, s’ha expressat una majoria incontestable de la societat catalana a favor de la independència. És cert, per descomptat, que l’ statu quo té encara menys suport que la independència, i per això cal mantenir obert el conflicte democràtic. Però una majoria clara de suport explícit a la independència és, penso, condició necessària per plantejar-la.
Segon, la creixent polarització dels partidaris de mantenir la unitat d’Espanya, que s’han anat desplaçant cap a un partit intensament nacionalista com Ciutadans, representa un obstacle gens menyspreable per a qualsevol hipòtesi d’emancipació. Només amb un ampli consens intern sobre la legitimitat de la decisió, que inclogui tant els eventuals guanyadors com una part substancial dels hipotètics perdedors, és concebible la conformació d’un nou ordre institucional legítim a Catalunya.
Finalment, hi ha les condicions externes. Ens podem emmirallar tant com vulguem en les repúbliques bàltiques o en Eslovènia. Però ni Espanya és un estat en descomposició, ni el context geopolític és, ara com ara, favorable a la independència de Catalunya. La realitat és fluida, però ara com ara -i això entenc que és una de les lliçons importants de la tardor-, els condicionants externs són desfavorables a la causa de la independència.
I, tanmateix, l’independentisme mai no havia arribat tan lluny com ara. La independència de Catalunya mai no havia sigut una hipòtesi tan plausible com ara. El suport social, sòlid i lentament creixent, difícilment s’esvairà per molt que insisteixin en la repressió. Més aviat al contrari.
La lògica democràtica, quan sigui incontestable i es demostri duradora en el temps, farà esquerdes en l’estratègia de l’Estat i en la indiferència internacional. La capacitat de generar contradiccions i de tensionar l’Estat, que ja és molt gran avui, anirà creixent a mesura que l’independentisme sigui capaç de construir un nou relat, àmpliament compartit, sobre el futur d’aquest país que el faci créixer i allunyi el fantasma de la divisió interna.
A Madrid -i a la part alta de Barcelona- molts confien que una estratègia com la que van aplicar al País Basc funcionarà. Però obliden dues diferències fonamentals: una, que l’absència de violència no permet legitimar la repressió ferotge que intenten imposar, i dues, que un 47% de suport és més del doble del màxim suport històric que va tenir l’esquerra abertzale al País Basc. Si és que no decideix suïcidar-se, l’independentisme català està molt ben equipat per resistir i fer inviable l’estratègia repressiva. Per això la repressió no resoldrà res. I tard o d’hora, malgrat tot, haurà d’arribar el moment de la solució democràtica al conflicte.