Què farem amb Barcelona?

De vegades el més subversiu és acceptar la realitat. Tots teníem grans plans per al 2020, que s’han convertit en petits trucs per sobreviure. A casa, durant els mesos en què no hi havia escola, vaig animar-me els primers dies pensant que faríem tot-allò-que-la-meva-feina-ens-havia-impedit els anys anteriors. Jo aprendria a cuinar arrossos i les nenes parlarien francès amb els nostres corresponsals a París. Per fi tindria el temps que necessitava per escriure el llibre i faríem un trio d’instruments de corda cada tarda. Al final, no em vaig poder desenganxar de les pantalles, la meva mare em va salvar de més d’un àpat i les nenes van demostrar una gran habilitat per jugar als clics a qualsevol hora, el més lluny que podien de mi, i en qualsevol idioma menys el gal. Els últims mesos vaig resignar-me a viure al dia, i vaig prendre la sàvia decisió de reduir les meves expectatives. Vaig reconciliar-me amb la maternitat quan vaig sucumbir a les peticions reals de les criatures: una estona d’atenció en exclusiva per llegir els Harry Potter o els Astèrix i algun joc de taula els caps de setmana. La lectura ens ha donat conversa fins avui, i no ens ha generat noves obligacions. Espero haver-los ensenyat a no complicar-se la vida.

Professionalment, la pandèmia ha sigut una època intensa, perquè les assumpcions sobre la vida urbana s’han, com a mínim, capgirat. S’ha parlat de les superilles, de l’urbanisme tàctic, de la ciutat dels 15 minuts, del coliving, de renaturalització, del PDU... Però camino amb amics que no són del ram, i noto molt d’escepticisme i frustració. Els serveis públics s’han bolcat a atendre les urgències, però tota la resta de plans se n’han ressentit. Els recursos, que ja sabíem limitats, s’han aprimat, i tothom retarda inversions. Rebo notícies d’amics amoïnats perquè se’ls ha acabat la feina, i d’altres que treballen més que mai, però que no ingressen. Hi ha un degoteig de desnonaments i famílies vivint en pensions, perquè no hi ha parc públic d’habitatges. Des que han reobert les escoles, hem tornat al col·lapse matinal dels cotxes i la contaminació ha tornat a nivells indesitjables. Els preus dels pisos als centres segueixen pels núvols, i pugen els de les zones rurals, perquè a on van, si no, els 400.000 cotxes que surten cada cap de setmana?

Com es poden fer aterrar els grans plans? Quin impacte real pot tenir l’urbanisme sobre una versió de la vida urbana complicada per la pandèmia? ¿Estem en condicions de canviar el Pla General Metropolità del 1976? A banda de les lectures infantils, he rellegit diversos documents urbans, i m’he decidit a fer una llista. Les idees no són meves, sinó que és una selecció construïda sobre les idees de molts altres (Avanç del PDU, Incasòl, Ajuntament de Barcelona, PEMB, iERMB, Barcelona Regional):

1. Hi ha encara molts terrenys pendents d’urbanitzar que tindrien permís per construir-hi xalets aïllats, en paisatges suburbans. És un model que genera dependència del cotxe i té una gran empremta ecològica. Condicionar la llicència a la seva autosuficiència energètica pot obrir el camí a una nova manera de construir, i de viure.

2. El Pla General del 76 tenia la intenció de portar activitats i habitatges a la perifèria, però a la pràctica s’han construït noves perifèries, sense atendre les que ja existien. Cal una política activa de dur els grans equipaments metropolitans a municipis que no siguin Barcelona. ¿Algú ha caminat amb els promotors de l’Hermitage per Santa Coloma i el Besòs?

3. Cal clarificar on es poden fer els nous habitatges assequibles. Els emplaçaments identificats com a prioritaris per l’Àrea Metropolitana de Barcelona i la Generalitat no coincideixen. ¿Podem consensuar un llistat únic?

4. L’execució de l’obra resol algunes coses, però la gestió dels temps i el teletreball s’albiren com a tendències prometedores, i de consum energètic zero. ¿I si, en lloc de pintar carrers, donéssim prioritat al trànsit escolar durant algunes hores?

5. També el sector privat acusa l’immobilisme: hi ha molts projectes aturats a la Sagrera, la Marina, les Glòries o la Maquinista. Per desencallar-los, cal innovar amb un nou sistema de càrregues urbanístiques, capaç de condonar costos directes a canvi de beneficis socials i ambientals. Seria una gran notícia que d’aquí un any hi hagués projectes coneguts perquè acullen les famílies vulnerables que ara dormen en pensions. En línia amb la modificació del 22@, on s’han donat incentius per fer nous habitatges a sobre dels existents.

6.Finalment, cal recordar que portem dècades de retard en inversions ferroviàries, i que cal treure colls d’ampolla als túnels urbans de Barcelona i augmentar la capacitat i freqüència de tots els trens i metros.

Són temps molt difícils, i l’hivern serà més dur. Com tot, aquesta llista és opinable, però tant de bo algú amb capacitat de prendre decisions operatives la millorés i la fes seva, construint també sobre les idees de tants altres. D’aquí 12 mesos hauríem de ser capaços de veure’n alguns resultats.