Què farem amb Madrid?
Madrid va néixer com una ciutat política i des d’aquesta lògica, i amb esperit expansiu i centralitzador, ha anat creixent al llarg dels segles. Ens ho han explicat llibres com el de Germà Bel (Espanya, capital París) el 2011, el de Jacint Jordana (Barcelona, Madrid y el Estado), el 2019, o, ara mateix, el de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE) dirigit per Francisco Pérez i Ernest Reig (Madrid: capitalidad, economía del conocimiento y competencia fiscal).
Aficionat al tema universitari, en aquesta història hi ha una anècdota que m’agrada repetir: la de la creació de la Universitat Central de Madrid. Castella tenia universitats històriques de prestigi, i amb gran patrimoni arquitectònic, com Salamanca o Alcalá (la Complutense). Eren el seu Oxford i Cambridge. Avui no ho són. Tenien el defecte que una, Salamanca, era a més de 200 km de la Puerta del Sol, i l’altra, la Complutense, a la gran distància de 30 km. Davant d’aquesta situació, al segle XIX (ho consagra la Ley Moyano de 1857) se suprimeix la Universidad de Alcalá i es converteix la de Salamanca -de les més antigues d’Europa- en una “universidad provincial” (com la de Barcelona), a la qual es detreu la possibilitat de concedir doctorats. Finalment, es crea ex novo la Universidad Central, a menys d’un quilòmetre de la Puerta del Sol, i se li dona el monopoli dels estudis de doctorat. També se li traspassa la biblioteca de l’extingida Complutense, la base perquè més d’un segle més tard es passi a dir Complutense. Salamanca o Barcelona (excepte en el període republicà) no recuperen els estudis de doctorat fins als anys 50 del segle XX. Sembla mentida, oi?
El fet és, però, que Madrid ha esdevingut una gran metròpoli, amb la renda personal mitjana més elevada d’Espanya i una vitalitat econòmica envejable que ningú dubta que seria autosostinguda si deixés de gaudir dels avantatges que proporciona no tant la capitalitat com la interpretació de la capitalitat des del quilòmetre 0. Però en gaudeix, i avui la resta d’Espanya pateix les conseqüències de dues distorsions de molta envergadura.
La primera és una concepció de l’Estat que, més enllà de si la seva natura és unitària o federal, confon “competències de l’administració central” amb “competències exercides des de la ciutat de Madrid”. A Alemanya, el banc central és a Frankfurt i el Tribunal Suprem a Karlsruhe. Però aquí tot és a Madrid (les excepcions confirmen la regla). I amb això hi van multitud de llocs de treball qualificats i ben remunerats. La situació pot empitjorar. Crisis com la pandèmia o el procés d’enfortiment de la UE poden portar a muscular més els estats -en part per delegació d’Europa- i, per tant, a més contractació de primer nivell a Madrid. És paradoxal que això pugui passar precisament quan les tecnologies de la comunicació ens fan veure que organitzacions amb múltiples seus, o intensives en teletreball, funcionen molt bé. Penso que fora bo que cada cop que es plantegés la creació de qualsevol estructura nova (o expansió de les ja existents), sobretot d’aquelles amb bons sous, la posició de partida fos que es dispersessin pel territori. Ho veurem?
La segona és que la Comunitat de Madrid, per la via de la reducció d’impostos, s’ha pogut permetre una política molt dura de competència fiscal. Ha estat possible, inicialment, per la provisió d’infraestructures proporcionada per la capitalitat i, després, per un gruix creixent de rendes altes que no necessiten els serveis públics amb tanta intensitat com el ciutadà mitjà. I que, per tant, són proclius a donar suport a nivells baixos d’imposició, cosa que tanca el cercle. La situació en aquest moment és esperpèntica. Al bell mig de la pandèmia, amb despeses extraordinàries de gran volum i rebent ajut europeu d’emergència, la Comunitat de Madrid té l’acudit d’anunciar una baixada d’impostos. Un es pregunta què en deuen opinar els frugals.
La metròpoli de Madrid no necessita, econòmicament parlant, aquestes dues crosses, que, a més, perjudiquen la resta d’Espanya. Què podem fer? De bell antuvi adonar-nos que aquest és un tema molt seriós. Ja no és que “Madrid se va” sinó a quina velocitat ho està fent. Cal propiciar coalicions polítiques i territorials (no són el mateix) que aplanin el terreny de joc de la competència interterritorial limitant, i idealment anul·lant, les dues pràctiques deslleials. Es pot fer. Depèn de lleis que majories parlamentàries relativament estables (un punt clau) podrien implementar. Amb les lleis de pressupostos, amb una llei de desconcentració de l’administració central i amb una llei d’harmonització fiscal.
