Per què ha fracassat el rescat grec?

Mentre la crisi grega evoluciona, és important entendre que l’èxit d’un programa d’ajust estructural requereix un compromís fort del país implicat. Encara que els negociadors superin els obstacles més recents, serà difícil confiar que s’apliqui el programa si el poble grec continua sense estar-ne convençut. Sens dubte, fins ara, l’experiència ha sigut aquesta. I sense una reforma estructural, hi ha poques probabilitats que l’economia grega tingui una estabilitat i un creixement sostinguts, sobretot perquè els creditors oficials no estan disposats a continuar prestant a una Grècia sense reformes gaires més diners dels que se li demana pagar. (Com ha passat durant la major part de la crisi, tot i que en cap moment ens n’hàgim pogut assabentar a través de la premsa mundial.)

La pertinença de Grècia a la Unió Europea permet als seus creditors exercir una influència important sobre el país, però evidentment no és prou forta per canviar el fet essencial. Grècia continua sent bàsicament un país sobirà, no pas un estat subsobirà. La troica de creditors (el Fons Monetari Internacional, el Banc Central Europeu i la Comissió Europea) no té sobre Grècia la mena d’influència que, per posar un cas, la Corporació d’Ajuda Municipal tenia sobre la ciutat de Nova York quan a mitjans dels anys setanta va estar a un pas de la bancarrota.

Els millors programes d’ajust estructural són aquells en què el govern del país deutor proposa els canvis de política i l’FMI ajuda a dissenyar un programa fet a mida i proporciona cobertura política perquè es pugui aplicar. Imposar una reforma des de fora, simplement, no és una opció efectiva. Per tant, perquè les reformes rutllin, el govern grec i el seu electorat hi han de creure.

Dir que un país cal que es faci seus els programes de reforma no és cap novetat. La relació dificultosa de l’FMI amb Ucraïna va començar molt abans de l’última ronda de negociacions. El 2013 membres de l’FMI van redactar un informe significatiu sobre l’experiència de l’organisme en aquell país. La seva conclusió va ser, en essència, que la falta d’un compromís ferm del govern amb el procés de reforma era gairebé garantia que el programa no funcionaria.

Si un govern no pot fer els ajustos necessaris o no hi està interessat, s’argumentava en l’informe, la millor opció és anar aportant diners a mesura que s’apliquen les reformes, com s’està fent ara a Grècia. Desgraciadament, aquesta manera de procedir no ha resultat adequada per aconseguir els objectius en aquell país. Sovint les condicions per a una reforma estructural decanten la balança entre faccions dins del país en qüestió, per bé o per mal, i si no hi ha la voluntat de mantenir les reformes, de seguida perden empenta.

Fa temps que els ideòlegs de l’esquerra veuen amb una desconfiança profunda els programes de reforma estructural i acusen els creditors internacionals com l’FMI i el Banc Mundial d’estar en mans de fonamentalistes de mercat neoliberals. Aquesta crítica té una part de veritat, però és exagerada.

És veritat que les reformes estructurals sovint afavoreixen polítiques com la flexibilitat del mercat laboral. Però no hauríem de cometre l’error de jutjar aquestes intervencions sense matisos. Posar fi a mercats laborals duals que exclouen els treballadors joves (com es fa en bona part del sud d’Europa, incloent-hi Itàlia i, fins a cert punt, França) és molt diferent de facilitar les condicions per acomiadar tots els treballadors. Fer que els sistemes de pensions siguin sostenibles no implica aprimar-los. Fer que els sistemes fiscals siguin més simples i equitatius no és el mateix que apujar tots els impostos.

Últimament, els adversaris de la reforma estructural han esgrimit noves objeccions, entre les quals destaca el problema causat per la deflació quan els tipus d’interès estan a zero. Si les reformes estructurals es limiten a abaixar tots els sous i els preus, efectivament pot ser difícil a curt termini contrarestar la caiguda de la demanda agregada. Però es podria fer una crítica semblant de qualsevol altre canvi de política: si no està ben dissenyat, serà contraproduent. La veritat és que perquè Europa continuï avançant cal fer créixer la productivitat.

Les lliçons que es poden treure de Grècia i altres programes de rescat fallits són rellevants. Si un pla de rescat requereix un canvi complet del model econòmic, social i polític d’un país, potser el millor és cancel·lar les pèrdues privades, més que no pas cobrir-les amb diner públic. En casos com Grècia, potser seria millor que els creditors apliquessin la seva passió per les reformes estructurals de portes endins, particularment en la línia de millorar la regulació financera.

La immensa majoria dels grecs volen continuar dins la Unió Europea. En un món ideal, proporcionar ajuda financera a canvi de reformes podria ajudar els grecs que volen convertir el seu país en un estat europeu modern. Però, ateses les dificultats que Grècia ha tingut fins ara per fer els canvis necessaris que requereix aquest objectiu, potser ha arribat el moment de reconsiderar completament l’estratègia. En lloc d’un pla que doni més préstecs al país, potser té més sentit proporcionar directament ajuda humanitària, tant si Grècia continua sent membre de ple dret de l’eurozona com si no.

Copyright Project Syndicate