Som el que heretem
Disposem de molt poca informació seriosa sobre la igualtat d’oportunitats; i és una llàstima, perquè és una de les mesures més importants per veure el grau de democràcia d’un país, més enllà de declaracions constitucionals o creences populars. Potser per això els organismes oficials no acostumen a donar dades d’aquest tema; els resultats podrien ser escandalosos i ensorrar una il·lusió democràtica prou difícil de mantenir en temps de creixement de les desigualtats econòmiques.
Què vol dir exactament la igualtat d’oportunitats? Doncs que cada persona pugui arribar al lloc de treball i als ingressos que es mereix d’acord amb les seves capacitats i la seva contribució al benestar comú, i no en funció del seu origen social, és a dir, del nivell de recursos de la seva família. Una idea totalment justa: si la nostra posició social, quan som persones adultes, ve determinada per l’herència, està molt clar que no hi ha igualtat d’oportunitats i que els pobres seguiran sent pobres, i els rics, rics, una generació darrere l’altra. I això no solament mostra que no naixem iguals, sinó que, a més, implica que es perden moltes capacitats i talents i que ocupen llocs de direcció dins la societat persones que no tenen ni una cosa ni l’altra, sinó que simplement hi són per mèrits i riquesa dels seus avantpassats.
Doncs bé, acaba d’aparèixer un estudi de la Fundación Felipe González que justament ens ofereix dades sobre la mobilitat econòmica intergeneracional, és a dir, què passa d’una generació a l’altra. L’estudi compara els ingressos de 2,7 milions de persones joves, a Espanya l’any 2016, amb els de les seves famílies d’origen l’any 1998. Presenta una limitació: com que s’ha fet a partir de les declaracions de renda, hi falten les de totes les famílies que no en fan perquè estan per sota dels mínims necessaris; no sabem què ha passat amb la gent dels sectors més pobres. Amb tot, els resultats ja ens donen pistes del conjunt.
La informació és abundant; la trobareu a la web de la Fundación. L’Elena Costas la va comentar en aquestes pàgines fa pocs dies, però el tema és prou important, ja que mostra fins a quin punt encara depenem de les herències: néixer en una família rica et dona tres vegades més possibilitats de tenir ingressos alts que néixer en una de pobra. I això, a l’edat de 32 anys, quan habitualment no s’ha arribat encara al màxim dels ingressos de l’edat adulta; probablement si ho calculéssim per als 50 anys, les diferències serien encara més aclaparadores.
Per donar un idea de xifres concretes: els fills de les famílies més pobres guanyaven, de mitjana, l’any 2016, 14.000 euros anuals; els de famílies de l’1% de renda més alta, 32.000 euros, als 31 anys. Heus aquí la igualtat d’oportunitats. És en les persones provinents de famílies més riques on la diferència és molt més accentuada, fins i tot en les dones: mentre que el conjunt de dones joves guanya menys que els homes -elles se situen en el percentil 44 mentre que ells ho fan en el 56, o sigui, elles estan 6 punts per sota de la mitjana d’ingressos i ells 6 punts per damunt-, les dones procedents de les famílies més riques tenen ingressos similars als dels seus companys. Pertànyer a aquestes famílies anul·la qualsevol forma de discriminació habitual, fins i tot les que encara es deriven de ser dona.
Anar eliminant els avantatges i desavantatges que dona el naixement és una urgència de les societats democràtiques; la natura no és justa, i ens fa desiguals en intel·ligència, salut, habilitats, gràcia. Però tot l’esforç humà, allò que en diem civilització, ha consistit precisament en corregir les desigualtats naturals, en aconseguir que, pel fet de néixer, totes les persones tinguin drets i oportunitats similars. Queda ben clar que encara l’origen econòmic i social marca profundament les nostres trajectòries, i això sense comptar els béns que directament s’hereten. Cal seguir fent passos per arribar a una igualtat d’oportunitats a la qual, tal com es desprèn d’aquest estudi, uns països s’acosten més que els altres; Estats Units, que es considera tan democràtic a ell mateix, n’està més lluny que molts que considerem relativament poc democràtics, com Espanya.
Ara hi ha propostes que consideren que no hi hauria d’haver herència, o només fins a un 10% com a màxim, i que s’hauria de donar a cada persona jove un capital, cap als 25 anys, perquè pogués emprendre el que volgués i desenvolupar les seves capacitats i projectes. Una solució interessant que segurament xocarà a moltes persones, però que ens ajudaria a acostar-nos a la igualtat d’oportunitats i, per tant, a desenvolupar la democràcia. Malgrat que no anul·laria totalment els privilegis: el sistema educatiu, entre altres institucions, afavoreix també els nascuts en famílies benestants i, en aquest sentit, també necessita correccions.