Què hi fem aquí? Aquesta és la qüestió

Barcelona‘Esperant Godot’

SALA BECKETT (29/XI/2019)

A Godot sempre se l’espera, perquè assegura que vindrà. Demà. Sempre demà. El vam esperar al Lliure de Gràcia en la memorable posada en escena de Lluís Pasqual el 1999 i gairebé al mateix temps al Circ Crac en una proposta de Frederic Roda protagonitzada per Tortell Poltrona i Claret Clown. I encara el 2011 Joan Ollé ens va oferir una espera tan formalment perfecta com ensopida. La nova espera que ha imaginat Ferran Utzet és una proposta més pròxima a la dels pallassos que a la del Lliure, on cap rèplica semblava buida i l’angoixa existencial es manifestava en tot el seu sense sentit.

Què hi fem aquí? Aquesta es la qüestió, li diu el Vladimir a l’Estragó tot emulant Hamlet. Sí, l’espera eterna d’aquests dos genials rodamons és l’espera de qualsevol ésser humà que necessita alguna cosa imperiosament, alguna cosa que el redimeixi de la seva condició mortal. Però el Nobel també deixa clar que l’únic que salva l’ésser humà es la companyia d’un altre ésser humà. El Vladimir i l’Estragó són amics, com queda clar a l’escena, molt ben resolta, quan l’Estragó dorm i el Vladimir, tot i el fred, el tapa amb la seva jaqueta.

Beckett combat la desesperança i l’ansietat amb humor. ¿Amb què, si no? I per això el Vladimir i l’Estragó tenen el perfil de pallassos tant en la manera de dir com en el seus jocs o moviments. Utzet juga la carta còmica afegint alguns gags o proposant un Pozzo amb aires de gegant Monsieur Loyal tot buscant, i assolint, una lectura suau, lleugera i força entretinguda, i per això més superficial del que, creiem, el text demana. Trobem a faltar la profunditat dels silencis, perquè és en l’oposició que presenten amb l’aparent absurditat de les converses dels dos personatges on rau el mecanisme de contraris que fa immensa l’obra. No us espereu per anar-hi.