Els que ho van intentar

CULPES. A la vida hi ha els que actuen i els que observen; els que proposen i els que critiquen; els que s’arrisquen i els que es conformen; els que desbrossen el camí i els que posen bastons a les rodes. I és molt injust qualificar-los amb el mateix criteri. Perquè el fracàs és patrimoni dels que busquen l’èxit, i la temeritat és el defecte dels que no es resignen. En el cas català, i partint d’un diagnòstic compartit per la majoria (el desencís per l’autonomia), els grans fracassats dels últims anys són els independentistes, perquè no han aconseguit cap dels seus objectius i a més han pagat un preu alt, personal i polític, que ha tingut repercussions sobre el conjunt del país. Catalunya està més desanimada, més enfadada i més desconcertada. “La culpa és dels qui van iniciar el Procés”, sentirem en molt altes tribunes. Però és més exacte dir que el Procés n’és la causa (i no pas una causa primera, perquè l’èxit dels postulats sobiranistes no s’explica sense observar què va passar des dels temps d’Aznar ençà). Però la culpa, com a mínim, és compartida. Perquè si davant d’una majoria que demanava un referèndum l’Estat hagués tingut una actitud una mica racional, tot el que va passar després ens ho podríem haver estalviat. Si hi hagués hagut respecte pel vot dels electors, si no s’hagués recorregut només a la repressió, potser estaríem una mica millor. Si no s’hagués amenaçat bancs i empreses, si no s’hagués respost amb cega supèrbia a totes les apel·lacions catalanes a la negociació, ves a saber on seríem. L’Estat, i els partits que li han donat suport, poden proclamar que el sobiranisme ha fracassat. Però el fracàs és de tots, i el problema roman. El problema català i el problema espanyol.

FRACÀS. Els qui creuen que l’estat espanyol és una realitat tan important que valia la pena fer tot el que s’ha fet per mantenir-lo unit, haurien de moderar el seu entusiasme, perquè si d’una cosa podem estar segurs és que Espanya ha perdut legitimitat a Catalunya, fins i tot entre molts catalans que se senten espanyols i que haurien preferit que no se’ls vingués a 'protegir' a cops de porra l’1 d’Octubre. Que pensin també que el fracàs dels independentistes potser conté més força moral que l’èxit d’una Constitució imposada amb violència, dissolent el Parlament i enviant a presó tota una generació de líders democràticament elegits.

I els qui creien en la independència o en l’autodeterminació però van decidir seure al sofà a veure si sortia bé o no, perquè en política les coses costen molt de canviar, etc., poden dir tants cops com vulguin “jo ja ho deia”. Però ja saben que el fracàs només és patrimoni dels que ho intenten. I alguns, almenys, ho van intentar.

ARA. Els fracassats mantenen la majoria al Parlament i, ai las, poden reeditar-la aviat. Però el fracàs els ha tornat agres i suspicaços, els ha omplert el cap de retrets; els uns volen reprendre el fil trencat l’octubre del 2017 i els altres creuen que aquella és una via morta i cal emprendre’n una altra, més llarga i menys audaç. Ara han de compartir trinxera en una taula de diàleg amb el govern espanyol, i no semblen capaços de seure-hi amb una estratègia comuna. Haurien de tenir clar que si no hi ha diàleg, però tampoc no hi ha (com és obvi) desobediència, no queda gaire cosa al rebost per afrontar una campanya electoral. Potser els uns i els altres haurien de recordar el que tenen en comú: ells són els que ho van intentar. El valor de fer front al fracàs ja l’han demostrat. Ara, cal alguna cosa més.