El que importa és la malaltia
Surto al carrer i pregunto a l'atzar què és el més important de la vida. Després de dubtar entre les peles i l'amor, hi ha consens que la salut és prioritària. Del pressupost general del Govern destinat a salut, l'1,3% és per a salut pública, que té com a missió fomentar, protegir i promoure la salut del nostre poble; ens fa una mica de mama: "Nen, vigila, no juguis amb els llumins, que et cremaràs..." L'1,3% del pressupost, menys el 20% de les retallades, s'ha de repartir entre les tasques que es desenvolupen dins de la salut pública: protecció de la salut, control d'aigües, inspeccions sanitàries, prevenció de conductes de risc i addicions, accidents, malalties de transmissió sexual, prevenció de malalties, vacunes, promoció d'estils de vida saludables, hàbits alimentaris i activitat física.
Un 1,3% fa de mal dividir, però és que tampoc és una divisió matemàtica, perquè la partida pressupostària destinada a promoció d'estils de vida saludables és la més minsa, de bon tros, tot i que és ben sabut que procurar que la població no emmalalteixi és un clar estalvi de la despesa pública. Però quin cansament anar a córrer, quin avorriment menjar bledes... si ens trobem la mar de bé. S'ha de viure el present, sense percepció de risc, fent pònting amb la salut, ja driblarem les malalties. Som-hi! Alcem el colze, escarxofem-nos al sofà a veure el futbol i gaudim d'una gran bossa de xips amb gust de pernil.
Quan ens posem malalts de menjar tantes xips o ens cremem amb els llumins, exigim que no manquin els recursos, que no falti de res a la farmaciola, que tot l'engranatge clínic rutlli per a nosaltres i que hi hagi força calés per a medicines, hospitals, metges i benes. Per això, el govern hi destina el 98,7% del pressupost de salut, i nosaltres vivim al dia, perquè el que importa no és la salut, no: és la malaltia.
