El que en Jordi Sànchez ha dit

EscriptorL'anterior president de l'ANC, Jordi Sànchez, ha dit en declaracions a Catalunya Ràdio que, al seu entendre, l'independentisme català ha d'abandonar la via unilateral i arribar a un acord amb l'estat espanyol que inclogui la celebració d'un referèndum acordat d'autodeterminació. En referència a la DUI, sosté que “no hi ha alternativa al diàleg” i que en qualsevol cas actualment no es donen les condicions per fer practicable una proclamació d'independència. Repta el president Pedro Sánchez a convertir-se en el líder espanyol capaç de tirar endavant aquest acord, i ho fa utilitzant les mateixes paraules que el president Torra: “Cal assumir riscos”. I hi afegeix: “La història no s'escriu des de la comoditat”. En aquest cas, enrocar-se en el conflicte seria la comoditat; el risc que s'ha d'assumir és el diàleg. I, adverteix, “incomodarà totes les parts”.

Alguns independentistes titllaran Jordi Sànchez (ja ho han fet en ocasions anteriors) d'autonomista i fins i tot de ser un talp que actua contra l'independentisme des de dins. El problema és que aquests independentistes que li diuen tot això a Sànchez ho fan instal·lats amb plena comoditat i en plena llibertat a les seves tribunes (alguns des dels escons del Parlament i tot), mentre que Sànchez fa les seves declaracions des de la presó de Soto del Real, on es troba tancat des de fa vuit mesos justament per haver lluitat per la independència amb mitjans escrupolosament pacífics i democràtics. Així doncs, en termes d'autoritat moral no hi ha gaire dubte possible sobre el pes del que digui ell o el que diguin uns altres.

El conflicte entre Catalunya i Espanya torna a trobar-se en una situació de taules, que no vol dir en una situació d'equilibri i ni tan sols justa. Històricament les taules han consistit en el fet que ni el projecte jacobí d'una Espanya homogènia (a l'estil de l'estat nació de França) ha aconseguit mai suprimir la identitat cultural i política catalana, ni per la seva banda el catalanisme ha aconseguit emancipar-se de la força de l'Estat ni (com també s'ha intentat) comandar-lo. Hi ha hagut guerres, hi ha hagut dictadures, hi ha hagut arraconament i menyspreu, però Catalunya i els catalans segueixen on eren, incapaços de treure's l'Estat del damunt però molt més vius i forts del que el nacionalisme espanyol voldria. Ara torna a succeir: amb una nova descàrrega de repressió des de tots els poders de l'Estat que semblava inimaginable en democràcia, l'independentisme i el republicanisme no tan sols no han minvat ni desaparegut, sinó que mantenen intacte el suport de la ciutadania. Però a la vegada tampoc han aconseguit que aquest suport fos prou ampli, ni que obtingués reconeixement internacional a bastament, perquè la DUI del 27 d'octubre es pogués fer efectiva. El que ha dit Jordi Sànchez és que, davant d'aquest encallament, l'única sortida possible és que les parts s'asseguin i tornin a parlar. I a negociar. El preu que paga per pensar com pensa (un preu inimaginable per als que no el patim) li dona la raó.