Què li interessa a l’independentisme?
Heu perdut el rumb alguna vegada? Fa poc m’han contat la història d’uns pares que un matí van trobar-se a casa amb la carta de suïcidi del seu fill, que teòricament s’havia de graduar l’endemà a la universitat. Portava dos anys mentint a tothom, sense anar a classe, enganxat a les apostes online... Es va prendre una ampolla de vodka, un flascó de pastilles i va escriure un foli de comiat. A l’últim moment, en un atac de lucidesa o de por o ves a saber de què, va anar a un hospital, on li van salvar la vida. És tan fàcil extraviar el camí! Un dia baixes un graó, l’endemà un altre, un altre, un altre... No ho dius a ningú. Per vergonya, per orgull, pel que sigui. I entres en una espiral de degradació. Ens pot passar a tots.
Els amics i la família hi són per evitar que això passi, per fer de xarxa, per fer costat. Quan vas de baixada, quan pateixes un sotrac, no t’aportaran la solució, però t’ajudaran a sortir-te’n. La solució l’hauràs de trobar tu. Som cadascú de nosaltres els que portem el timó de la nostra vida, els que hem de llevar-nos cada dia i sortir al carrer a lluitar i a gaudir, tot va junt. La vida no és fàcil i alhora pot ser meravellosa. El millor és que podem decidir què fer-ne. No vol dir, esclar, que les circumstàncies no comptin. Però siguin quines siguin, podem optar pel conformisme o per l’ambició, per deixar-nos portar o per lluitar, per viure emprenyats o il·lusionats, per anar a la contra o per anar a favor (de qui sigui, del que sigui).
I el que val per a les persones també val per als països, per a la col·lectivitat. Les circumstàncies de Catalunya són ara mateix difícils, la perspectiva és negra. Ningú no veu una sortida al conflicte polític. Hem caigut per un pendent de divisió -no de fractura, però sí de divisió-, hem entrat en un túnel del qual no es veu la sortida. És un conflicte que en realitat ve de lluny, de molt lluny, i que intuïm que va per llarg. Haurem d’aprendre a conviure-hi sense fer-nos mal. Haurem d’evitar de mirar-nos els uns als altres com a enemics o seguirem anant a pitjor. No podem instal·lar-nos en la dinàmica de l’enfrontament, a veure qui guanya cada petita o gran batalla. Potser ja toca situar-nos en la del diàleg, a veure qui convenç. En el conflicte acostuma a guanyar el més fort; en el diàleg, el més intel·ligent o el més seductor. ¿I si ens atrevim a crear les condicions per a un diàleg de debò? No parlo del diàleg polític entre el govern de Catalunya i el d’Espanya. Per a això, malauradament, encara falta: ja hem sentit Pedro Sánchez, que ha preferit negar aquest diàleg a ser investit. Parlo del diàleg intern a la societat catalana i, de nou, no perquè ho digui Sánchez, sinó perquè ens interessa a nosaltres per desmentir-lo a ell.
Segons Kristian Herbolzheimer, director de l’Institut Català Internacional per la Pau, per fer possible el diàleg cal CuRA: Curiositat, Respecte i Autocrítica. Curiositat i respecte cap al que pensa diferent; i autocrítica cap a un mateix. Hauríem de posar mans a l’obra. Amb presos polítics i un independentisme ferit, dividit i reactiu, d’una banda, i de l’altra amb un unionisme o constitucionalisme o espanyolisme o com n’haguem de dir encimbellat en la seva victòria per la força de l’Estat -amb l’ús combinat de policia i aparell judicial-, òbviament és molt difícil. Ningú té al·licients per posar-s’hi. Però en algun moment hem de començar. En algun moment hem de retrobar el rumb, o seguirem extraviats, descendint graó a graó. Sempre es pot anar a pitjor. Sempre pots decidir, també com a societat, tirar la tovallola i anar cap a un suïcidi col·lectiu. Crec que la societat catalana és prou madura per evitar caure en el forat. I crec que l’independentisme, pel fet de ser majoritari (i per interès propi), ha d’assumir la responsabilitat de liderar la represa del diàleg amb l’altra part.