Embarcats en l’espiral de confusió que fa que encara no sapiguem on jugarà Neymar, és fàcil entendre que el president del Barça no vulgui contrariar el seu vestidor, o que hagi abandonat la responsabilitat de controlar l’economia del club, encegat per la fantasia que un àlbum de cromos li garantirà la Champions. No comparteixo la posició, però m’és fàcil posar-me al seu lloc. El que ja em costa més és entendre que tants professionals de l’esport, no només futbolistes, ponderin el talent del brasiler sense tenir en compte altres variables.
M’ha sobtat la contundència amb què Marc Gasol, en una entrevista concedida a ESPN, es declara favorable a la repatriació. Valora el feeling que té amb els companys del Barça i la seva capacitat per desequilibrar partits, un criteri que no quadra amb la seva biografia. Perquè en Marc es va convertir en una llegenda dels Grizzlies no només pel seu rendiment, sinó sobretot pel seu lideratge i compromís amb la franquícia. Durant anys, malgrat les ofertes d’equips més potents, el de Sant Boi va preferir quedar-se a la ciutat on va aterrar sent un adolescent, tot i saber que allà no guanyaria l’anell de campió que s’ha acabat posant aquest estiu. Només se’n va anar de Memphis quan el van fer fora, en un contrast radical amb el capriciós protagonista que ens ocupa.
En la mateixa línia, quan preguntem als entrenadors -Rubi i Robert Moreno han sigut els últims- per la dificultat d’encaixar Neymar en un onze en què ja hi ha Messi, Suárez i Griezmann, responen que continua sent un dels millors del món i que beneït problema. I fins i tot al club que, suposadament, s’està intentant treure del damunt Neymar, tip que el soroll fora del terreny de joc no vagi acompanyat d’èxits a la gespa, la cosa tampoc no varia. El capità del PSG, Thiago Silva, considera el seu compatriota indispensable, i en el cas de Mbappé, poc sospitós de formar part de la cort de toiss, admet que l’equip perdria amb el seu adeu.
Per tant, és evident que els que som fora no ens ho mirem des del mateix prisma que els que són dins, o que no entenem que, per als que intenten guanyar partits, aquesta és la prioritat per damunt de codis de vestidor. En tot cas, que dels dos recanvis que van aterrar al Camp Nou fa dos anys amb els diners que va deixar a caixa el brasiler, un ja sigui fora i a l’altre l’hagin de renyar com a un pàrvul perquè es resisteix a comportar-se com un professional, no dona gaire arguments als que volem Neymar lluny.