I per què no pactar amb la BBC?
La BBC està parlant amb els seus principals rivals -ITV i Channel 4- per tal d’unir forces i crear una plataforma conjunta de streaming. Es tracta de fer front al corró global que apliquen Netflix, la HBO o Amazon. I Apple i Google quan s’hi posin de debò. A Espanya, TVE s’ha aliat amb Atresmedia i Mediaset per tenir també una plataforma en comú de televisió per internet. De nou, hi ha la voluntat d’aparcar diferències entre competidors, per tal de lluitar units contra el canvi de paradigma del sector de la comunicació.
La pregunta, des del punt de vista català, és evident: i TV3? El terreny que coneixíem es mou a gran velocitat i no detecto moviments de fons a la Corporació amb prou ambició per dotar-se d’un pla amb el qual emmotllar de debò la casa a aquestes noves regles de joc.
És cert que hi ha un pla per fer el que -internament- es coneix com “el Netflix català”, amb un repositori que inclogui TV3, la balear IB3 i la valenciana À Punt. Però, malauradament, aquests canals no juguen encara a l’arena global, de manera que intentar col·locar la seva oferta en un gran basar dominat per marques gegantines pot abocar a una gran frustració. La iniciativa de la plataforma conjunta per raó de llengua pot empènyer en favor de la necessària reciprocitat, en el marc del lent ocàs de la TDT. Ara bé, no és el trampolí amb el qual deixar de jugar la lliga estrictament local/nacional.
¿Podem pensar en gran, doncs? ¿Es pot imaginar una aliança amb les televisions públiques europees? La ficció catalana podria reivindicar un lloc propi en una plataforma que unís les ficcions britàniques, franceses, espanyoles, daneses, italianes o d’altres països. Tot i el Brexit, la Unió Europea serà molt miop si no intenta afavorir una marca audiovisual que pugui fer front al gegant americà. (Una altra cosa, esclar, és si Espanya vetaria la presència de Catalunya en una entente així.)
Per cert, els intents de fer sèries “europees” sumant esforços d’altres països van fracassar perquè es feien gaspatxos massa heterogenis. Calen autories clares i imaginaris forts, que, ara com ara, encarnen les cinematografies nacionals. Els Estats Units exporten films que passen a Texas i a Nova York. Europa ha de poder fer el mateix, amb la seva diversitat.
I encara hi ha una dificultat afegida no menor a vèncer. Si TV3 s’atrevís a fer aquest pas, hauria abans de resoldre com trencar un tabú: el fet que part dels seus serveis puguin ser de pagament. Costa de justificar que un català hagi de pagar una aplicació per veure continguts que ja ha sufragat amb els seus impostos. Per això la col·laboració amb els privats o amb públics d’altres països és clau: el ciutadà català pagaria per serveis que inclourien continguts addicionals.
Són només idees disperses, però crec que es pot obrir un debat productiu a partir d’aquí. El nou Govern ha d’afavorir que la Corporació explori aquests escenaris globals de futur amb més determinació.
