Com fer que piquin

Escriptor i professorCap als dotze anys, i coincidint amb la conquesta d’un mòbil decent, l’interès per les coses de la xarxa, l’aparició dels pèls púbics, els enamoraments i els granets al front, molts nois i noies deixen de llegir. El fenomen és tan general que no se n’avergonyeixen. Mentre els adults seguim mentint cada cop que els enquestadors ens pregunten quants llibres llegim a l’any, perquè ens fa vergonya dir que un o dos, als adolescents no els fa res confessar que llegir és un pal i que s’estimen més mirar sèries de televisió o vídeos de gent que ensopega o de gossos i de gats que fan coses singulars. Si algú sabés què cal fer perquè els adolescents llegissin més, no tindríem el problema que tenim. De manera que soc bastant escèptic pel que fa a les solucions. Diré, només, el que crec que no hem de fer. I apuntaré alguna idea que funciona amb segons qui.

El que no hem de fer és insistir que llegeixin. Para de perdre el temps! Llegeix! Llegeix alguna cosa! Hi ha d’haver una proposta concreta. Si voleu que piquin, la lectura els ha de temptar. Però passa com amb les truites de riu, que només piquen els esquers que s’ajusten amb precisió als seus interessos alimentaris. Se’ls han de proposar llibres, però si perceben que anem errats, deixaran de veure’ns com a prescriptors. Els bons llibreters en saben molt i se’ls ha de demanar consell.

Mentre no acabem de trobar un llibre perquè piquin, es fan campanyes de promoció de la lectura que no porten gaire enlloc. Els esforços dels editors haurien de coincidir més amb els dels escriptors i amb els dels prescriptors de llibres, des dels llibreters fins als professors. Però ja es veu que no és així. Per a molts editors (ei, n’hi ha que no!) el somni és vendre molts exemplars del que sigui. Els escriptors volen que es llegeixi el seu llibre. I els professors volen que els nostres adolescents llegeixin llibres ben escrits, que facin pensar i que els ajudin a formar-se. En això coincideixen amb els bons llibreters, que n’hi ha molts. Crec que aquest és el punt de vista que s’hauria d’imposar, perquè llegir per llegir no té cap interès. Llegir molt de segons què no és més profitós que jugar al Candy Crush.

Això no vol dir que només s’hagi de llegir la gran literatura. Ni de bon tros. Però, com a professor, deixeu-me obrir un breu parèntesi: tampoc és cert que els professors siguem culpables de torturar els alumnes amb les lectures obligatòries. L’estudi de la literatura és una manera d’aproximar-se a la cultura general d’un país, a la seva història, al seu món simbòlic i sentimental. Els alumnes han de fer l’esforç de llegir Llull, o March, o Joanot Martorell. I n’hi ha, us ho puc assegurar, que s’entusiasmen amb el Tirant. En tot cas, coincideixo amb altres professors a pensar que alguns dels llibres de lectura obligatòria de batxillerat, com és ara Bearn, de Llorenç Villalonga, no són els més adequats per a aquesta franja d’edat. Tanco el parèntesi. Llegir i estudiar literatura són dues coses diferents.

Els llibres, companys de viatge

Hem de tornar a explicar que llegir és una mena de viatge pel temps i per l’espai, i que el gust per la lectura es consolida quan descobrim que un llibre ens porta a un altre llibre. Això situa la literatura on realment ha d’estar: en l’àmbit de l’acompanyament per anar pel món. Llegir és tenir companys de viatge, i cadascú ha de triar els seus. Com es trien? Doncs una mica per casualitat, com els amics a la vida. Llegeixes La metamorfosi de Kafka, et submergeixes en aquest món estrany en què la realitat sembla somniada, hi trobes coses de tu mateix, i mires de seguir el mateix camí llegint Borges, Calders o Murakami. I d’aquí potser t’endinses més pel bosc, més fosc, dels contes de Poe o de Lovecraft. I aleshores tens a la vora el misteri d’un Henry James i l’atmosfera inquietant de Cims borrascosos, d’Emily Brontë, o Jane Eyre, de la seva germana Charlotte.

El que no es pot fer és dir-los que llegeixin. Com més insistiu, pitjor. Poseu a les mans d’una noia Com es fa una noia, de Caitlin Moran, i ja em direu com ha anat. Potser per primera vegada veurà que hi ha llibres intel·ligents que parlen directament i sense embuts dels temes que els interessen. I que no neixen d’una pretesa intenció pedagògica, amb dibuixets i llistes per aclarir-los que les drogues no i que el sexe, amb preservatiu. La literatura no és això. Potser després continuaran, ja pel seu compte, amb Mujeres que corren con los lobos, de Clarissa Pinkola. I com que ja els tindrem atrapats en llibres que els ajuden a pensar sobre com funciona el món, potser s’aventuraran a llegir Sàpiens, una breu història de la humanitat de Yuval Noah Harari. I així per sempre.