Què ens quedarà a la retina?

Les coses no són com són sinó com les veu cadascú. Són els nostres ulls els que determinen quin valor donem a certes imatges, els que decideixen com ens impacten, com les processem, quina significació els donem. Per exemple, on algú veu una gran manifestació multitudinària a favor de la llibertat i la dignitat nacionals, un altre hi pot veure una amenaça i viure-la com un drama. A Catalunya això ho hem pogut comprovar aquest any amb les polèmiques sobre els llaços grocs. Es fa difícil trobar exemples d’una interpretació tan oposada d’un mateix símbol. Des dels que hi veuen una mostra de solidaritat i humanitat, fins als que els consideren un atac a la democràcia i els comparen amb el nazisme. Com és possible això? Molt fàcil. Perquè és la nostra mirada, el nostre marc mental, el que atorga una valor o un altre a un símbol o una imatge. Només cal pensar en el significat tan diferent que pot tenir una bandera espanyola a Madrid o a Barcelona. Una mateixa fotografia en una mateixa portada, posem la de la passada Diada a la Diagonal, serà interpretada de manera diferent segons el diari que la publiqui.

Tot i això, els fotoperiodistes tenen l’obligació d’intentar trencar tots aquests prejudicis, superar totes les barreres cognitives, per posar-nos al davant una realitat que de ben segur que ens resultarà incòmoda. Les fotos del New York Times sobre la fam causada per la Guerra del Iemen són com un cop de puny a l’estómac, impossibles de racionalitzar, impossibles de passar per cap filtre. La reacció que ens causen és gairebé física. Les veiem amb els ulls, però les sentim amb la panxa. Com la fotografia d’una nena plorant a la frontera entre els Estats Units i Mèxic mentre escorcollen la seva mare. Podem intentar discutir, en una sobretaula plena de deixalles d’un bon àpat, sobre quines són les millors polítiques per gestionar la immigració. Però davant del plor d’una criatura que sap, o només intueix, que alguna cosa dolenta està a punt de passar-li a sa mare, què podem dir? La resposta és molt simple: res.

¿I davant l’immigrant sense nom que flota al Mediterrani, content malgrat tot perquè sap que algú l’ha trobat i no morirà sol i envoltat de desconeguts en una pastera al mig del mar? Res. Però quants de nosaltres pensaran, quan veuen la fotografia d’un grup de negres amb una roda de cotxe, que l’estan robant, tot i que en realitat estan ajudant una conductora? Ai, la mirada...

El cap de fotografia, Xavier Bertral, ha buscat un equilibri entre les fotografies més impactants de l’any, com la de l’enfrontament entre Donald Trump i un periodista de la CNN, les millors imatges dels fotògrafs de l’ARA, com les d’ell mateix a bord de l’Open Arms o les de Francesc Melcion a la frontera sud espanyola, i aquelles que, per diversos motius, ens quedaran gravades a la memòria, com la dels presos polítics somrient a Lledoners, que remet a aquella de Companys i el seu govern també empresonats al vaixell Uruguay el 1934. Disfruteu del viatge!