Què s’entén per normalitat
No hi ha escrit, text, tertúlia o conversa que en un determinat moment no al·ludeixi al desig de tornar a la normalitat a Catalunya. Però una vegada i una altra em pregunto què entendrem per “normalitat”, un cop hi arribem. Sempre he estat força escèptica amb la utilització d’aquest criteri, entre altres coses perquè exigeix una valoració que sovint em sento incapaç de fer.
Venim d’un món en què la pluralitat era gairebé inexistent, no només en els terrenys polític o religiós, on aquesta absència era evident, sinó també en molts altres àmbits de la vida social, cultural o educativa. Ara no és només que la societat sigui més oberta i permissiva, sinó també que els valors són més plurals, les etiquetes ja no són ben vistes i la regla general ha perdut el valor de norma i uniformitat.
Un dels exemples més clars és el de la família, que sol ser una de les institucions més valorades pels joves, independentment de quina sigui la seva composició i el seu origen. Aquells que auguraven “grans desastres” amb les noves famílies es van equivocar, si més no en la cultura mediterrània, en què la família continua sent el gran referent i punt de suport dels joves sense cap mena de dubte.
Però els pares hem canviat i molt, també: hem après a viure i a respectar la diversitat, a no desitjar ni tan sols en la més profunda intimitat que tots els fills siguin iguals o que visquin patrons semblants als nostres. És més, ens han fet descobrir idees que ens han obert els ulls a nous mons apassionants. El triomf o l’èxit ja no tenen un sol color, una sola forma, com tampoc el model de vida, cosa que per a mi és un gran enriquiment. Però és que, a més, i contra tot pronòstic, les cultures familiars continuen sent fortes i amb signes clars d’identitat i valors, encara que no siguin uniformes. Com a mare sobretot he après dels meus fills que la diversitat no només és bona sinó també imprescindible, que ajuda a llimar les diferències, que et fa millor i que és essencial per excloure aquest sentiment d’“autoritarisme” que creies que no tenies i que un bon dia fa intents d’aflorar.
En el terreny estrictament polític, la “normalitat” que tant desitgem aquests dies tampoc no crec que resulti fàcil de definir. Esclar que la situació política de Catalunya ha estat excepcional els últims mesos, si més no pel que fa a la declaració de la DUI, l’article 155, l’1-O i les càrregues policials o la presó per a dirigents polítics o socials, per posar-ne només alguns exemples. A menys d’una setmana de l’elecció del pròxim president de la Generalitat, la situació encara està més lluny d’una “normalitat desitjada”, ja que totes les alternatives parteixen d’una situació complexa i en conseqüència dificulta tot procediment.
No hi ajuda gens, sens dubte, la situació judicial; sempre m’ha semblat un camí equivocat la judicialització de tot el Procés. Però de sobte sembla com si tots haguéssim descobert que tenim una justícia que no ens agrada i ens sorprèn que hagi canviat tan poc en tots aquests anys. La crítica principal és que es considera allunyada del ciutadà, obsoleta i ineficient. Tanmateix, crec que el que ha disparat totes les alarmes és la seva posició majoritàriament conservadora respecte a la qüestió territorial, tal com assenyalava aquesta setmana Borja de Riquer en un article de La Vanguardia en què deia que, a més, “està regida per una cúpula molt conservadora i amb no pocs tics autoritaris”. En aquest sentit no és la millor notícia que les decisions judicials siguin les que acabin marcant el ritme de la vida política del país.
En la meva etapa professional anterior, vaig tenir l’oportunitat de conèixer altres estudis, cosa que em va permetre reflexionar sobre la formació dels juristes, tant des del punt de vista del grau mateix o dels màsters com de les proves d’accés a les diferents professions jurídiques. Moltes vegades he tingut la sensació que, mentre que altres disciplines havien fet un gran salt a la modernitat, els estudis de dret d’alguna manera seguien ancorats en el passat, encara que certament s’han produït molts canvis, especialment si considerem tota la complexitat de lleis en un món global. Malgrat això, crec que aquests canvis no s’han donat ni en la intensitat suficient ni des del punt de vista de la interdisciplinarietat necessària tan habitual en altres branques del coneixement. Segurament la normalització de la justícia també passa per formar més juristes des d’una mirada transversal.
