De què serveix ser la locomotora d’Espanya?

Cap D’economiaTot això que llegireu a continuació és veritat: Catalunya segueix sent, contra molts pronòstics, la primera economia d’Espanya. El pes de l’economia catalana en l’europea ha crescut des de l’any 2000. I Catalunya ha vençut els vaticinis més pessimistes i ha suportat la crisi econòmica i la crisi política més fortes en dècades d’una manera “extraordinàriament resilient”. L’expressió és de Joan Ramon Rovira, cap d’estudis de la Cambra de Barcelona, que aquesta setmana ha presentat un imprescindible estudi de la taula econòmica de la institució que analitza l’evolució del país des de l’any 2000.

Però tot això que llegireu a continuació també és radicalment cert: la riquesa de les famílies catalanes no ha crescut des de l’any 2000 (ho heu llegit bé!). Catalunya no és la comunitat més rica d’Espanya, sinó la quarta (els madrilenys i els bascos ens superen per molt en renda per càpita, i els navarresos per no tant). I les desigualtats no estan baixant malgrat que el PIB català porta cinc anys seguits creixent, tres dels quals per sobre del 3%.

Sempre hi ha arguments per mirar-se les coses pel cantó optimista o pel pessimista, però potser la via del mig és la més apropiada: Catalunya té la sort de tenir una economia prou sòlida i diversificada per aguantar envestides sobtades i brutals (economistes molt independentistes encara se sorprenen que el PIB aguantés tan bé després de l’1 d’Octubre), però aquesta solidesa es desfà quan anem al detall i analitzem el benestar dels catalans. “Abans ens fixàvem més en la quantitat, però ara ens hem de començar a fixar més en el PIB per càpita i en la renda familiar disponible”, reconeixia Joan Ramon Rovira durant la presentació de l’estudi.

El veritable ‘sorpasso’

Catalunya ha presumit durant anys de ser la primera economia d’Espanya -la locomotora!-, mentre veia com altres comunitats l’avançaven en renda per càpita. El 1980 els madrilenys eren menys rics que els catalans, però avui tenen 4.000 euros anuals més per càpita.

De fet, com ja hem avançat unes ratlles més amunt, glaça la sang comprovar que la renda familiar disponible no ha crescut a Catalunya des de l’any 2000. Va créixer artificialment durant els anys de la bombolla, però després va caure amb força i ara està aproximadament en el mateix nivell que fa pràcticament dues dècades.

La renda familiar disponible són els ingressos de les famílies un cop els restem els impostos que paguen i els sumem els subsidis que reben, com per exemple l’atur. En definitiva, són les xifres que ens indiquen quants diners tenen els ciutadans a la butxaca per poder gastar o estalviar. I el resultat és que no en tenim més que aleshores.

Que no s’abordi aquest problema és senzillament inexplicable. Ser la locomotora té avantatges, però de què serveix si no és perquè estiguem millor?