Que torni l'èpica (i ho arrasi tot)
Gonçalo M. Tavares és un "jove prodigi" de la literatura portuguesa: nascut el 1970 a Luanda (Angola), ha publicat una vintena llarga de llibres, ha guanyat infinitud de premis literaris a Portugal i a tot el món i la crítica d'arreu l'assenyala com un gran talent. La submarina editorial Edicions del Periscopi és la primera a casa nostra que el tradueix al català i ens presenta aquest llibre insòlit i magnífic que és Un viatge a l'Índia . Insòlit i atrevit perquè es tracta d'un llarguíssim poema narratiu de 1.102 estrofes agrupades en deu cants. Per entendre'ns, una posada al dia de l'obra fundacional de la literatura portuguesa Els Lusíades ,de Luis Vaz de Camoes. El pare de les lletres portugueses, fascinat amb els viatges de Vasco da Gama, va decidir recuperar l'alè èpic de la poesia narrativa clàssica i aplicar-lo a la descripció d'un món que aleshores era modern.
Tavares, sense por i sense mandra, fa el mateix amb el nostre benvolgut segle XXI. El viatge que descriu, entre Lisboa i l'Índia, és el propi d'un món a la deriva: el viatger, un tal Bloom (com el protagonista de l' Ulisses de Joyce: ser portuguès obliga a ser anglòfil), no aconsegueix cap dels objectius que s'havia marcat en marxar, ni adquirir saviesa ni venjar una mort. El pelegrinatge que fa fins a un savi hindú, en lloc d'eixamplar-li l'ànima, l'envileix una mica més.
Londres, París, Viena i el continent indi són llocs plens de lladres, prostitutes, assassins i estafadors, les ciutats estan malaltes i els diners ho han corromput tot: viatjar pel món pasteuritzat del segle XXI ha perdut la capacitat de meravellar-nos. El text és a la vegada poderós i irònic: "Els humans són massa joves o massa / vells: ningú no aconsegueix ser contemporani".
Si no els fa vergonya, llegeixin-lo en veu alta: és la manera que adquireixi tot el sentit. L'obertura del llibre és, senzillament, espectacular. Com si s'estigués anunciant l' Odissea homèrica o la Chanson de Roland , la veu narrativa, amb un ritme i una eufonia perfectes i hipnòtics, que en català funcionen tan bé gràcies a la gran feina del traductor Pere Comellas, els atraparà des del primer vers. Llegir epopeia narrativa ens connecta amb un passat remot que, tot i els esforços que fa el món contemporani per esborrar, encara duem impregnat sota la pell: els nostres avantpassats van fer-se homes mitjançant la paraula, tot explicant les aventures d'un passat que, degudament modificat a base de ritme i èpica, es va convertir en la música que necessitem els esclaus per continuar recollint el cotó que hi ha a l'altra banda de la pantalla de plasma.
Un llibre refulgent i il·luminador
Tot escriptor brega amb idees, amb personatges i amb trames, a més de treballar una llengua tan bé com pot, però el que li roba les hores de son és trobar el to adequat per a la història que vol explicar. No és una qüestió de gustos: si no encerta el to, l'obra serà un fracàs. Si el troba, en canvi, com passa en aquest viatge al·lucinant i homèric, la conjunció entre fons i forma fa que el fons refulgeixi i il·lumini la vida dels lectors: "Els grans discursos només es fan / quan la multitud és excel·lent, / i un vers perfecte depèn molt / de l'ansietat que el paper posa a disposició". La intuïció de Gonçalo M. Tavares és que el món d'avui, desorientat i ferit de mort, és a punt per tornar a l'èpica. Com feien els joglars medievals abans de començar a recitar a les places de les ciutadelles, Tavares crida " Oyez, seigneurs! ": escolteu, senyors d'un món en runes, la història d'aquest antiheroi, d'aquest miserable que ja no és ni un home, perquè és la vostra, d'història. ¿Se l'escoltaran, la veu d'un portuguès, els grans senyors del nord?