Que totes les religions són iguals
Hi ha frases que les poses sobre la taula quan s’exalten els ànims i creen, de sobte, un silenci còmode, una sensació de pau, de consens i de certitud en un món d’incertesa i ambigüitat. “Tots els polítics són iguals”, per exemple, una frase resum que equipara l’Angela Davis (candidata a la vicepresidència dels Estats Units l’any 1984) amb Donald Trump. O bé “Ja se sap com són les dones”, o “Cada casa és un món”.
“Totes les religions són iguals” o, implícitament, “totes les religions són patriarcals” pertany a aquesta mena de sentències que no fan sinó encobrir i reproduir un munt de violència.
El patriarcat és una dinàmica relacional que impregna no només els continguts del que diem sinó també la construcció de significat, la manera de pensar i, per descomptat, la manera de pensar més enllà del gènere. Com ho podem analitzar? Quins són els indicadors? Sense parar-me a filar superprim, podem imaginar les qualitats del patriarca prototípic (que d’aquí ve el mot patriarcat ). El patriarca és la veu única, la que mana, la que decideix des del seu punt de vista, de vegades tenint en compte el bé comú, però sense repartir la responsabilitat de decidir. És una veu, doncs, jeràrquica i universalista, que formula la seva experiència com a neutra i, per tant, extrapolable a tot i a tothom.
La frase de sobretaula “Totes les religions són iguals” acostuma a tenir tots aquests atributs. D’entrada, la diem basant-nos en una experiència concreta que sovint és un coneixement, més o menys profund, de les tres religions monoteistes mediterrànies: el judaisme, el cristianisme i l’islam. En realitat, no són tres religions sinó tres parts de la tradició abrahàmica. Abraham, punt de referència inicial de totes tres, és descrit per Gayle Rubin com el patriarca original. I ens avisa (Gayle Rubin, no pas Abraham) que hem d’anar amb compte amb la utilització de la paraula patriarcat, perquè no totes les formes de dominació masculina responen a aquest esquema. El patriarcat és, doncs, una forma concreta i no universal que enllaça directament amb aquestes tres tradicions. Però l’univers de “les religions” va molt més enllà d’aquesta tradició concreta i qualsevol tradició politeista ja desborda aquest imaginari.
Des de l’ateisme, d’altra banda, si pensem que les religions són un producte humà i no diví, queda clar que estaran impregnades de les formes socials que les han vist néixer. Les han creades homes (en masculí intencional, no genèric) i les han governades homes. El resultat, doncs, no pot ser altre que una masculinització d’aquestes religions. Una masculinització, però, i per tant, presumiblement reversible.
Totes les grans institucions de la nostra cultura són patriarcals. Les universitats, la filosofia, el cinema, la llengua, fins i tot l’amor... Ah, l’amor. Tot. Però no demanem acabar amb cap d’elles sinó que treballem per treure’ls la pàtina patriarcal per tal de construir una altra cosa.
Què passa, doncs, amb la religió? Passa, d’entrada, que estem fartes del Vaticà i de l’Església catòlica, n’estem fartes i tenim moltes raons per estar-ne fartes. Els cristians, però, no estan exactament discriminats a Catalunya. De fet, hi ha una casella de la declaració d’impostos per donar diners a la seva institució en concret. No hi ha casella per fer donacions al feminisme o al club de petanca del barri. De fet, també estem a punt de paralitzar el país per celebrar el Nadal, que és una festa cristiana. I, de fet, cada cop que algú conegut surt de l’armari els diaris diuen que tal persona confessa la seva homosexualitat, un concepte catòlic i relatiu al pecat. Ja veieu com tenim la cosa.
Les tres religions del culte abrahàmic poden ser semblants, tirant a iguals, però la seva situació a Catalunya no és ni de lluny equiparable. I és que és més greu encara: ser cristià no és una marca de racialització a Catalunya, però ser musulmà sí. Això no vol dir que les persones musulmanes tinguin una aparença distintiva: vol dir que el fet de ser musulmanes, o de ser confoses per musulmanes per qüestions de nom, origen, etc., les converteix directament en receptores de racisme interpersonal i estructural. Així de greu és tot plegat.
Les feministes, especialment, hem d’anar amb compte amb aquestes coses. Nosaltres sabem que la violència de gènere no és cap a qualsevol gènere o cap a tots els gèneres, sinó que la situació estructural és la que marca la diferència. Tenim les eines, doncs. La resta, desafortunadament, és racisme.
